image_print
Som Garbí Pere Vergés

Va estudiar fins a primer de batxillerat a Badalona i avui, Amb 34 anys, és un dels cuiners revelació a Catalunya. després de treballar amb Ramon Freixa o Carme Ruscalleda, gestiona el seu propi negoci.

Des de febrer de 2017 es dedica a l’assessorament de restaurants, ofereix serveis de càtering i showcookings, a més de col·laborar amb grans marques.

Creu que la seva curiositat per la cuina prové de la bona mà de les seves àvies i la seva mare. Tot i això, Miquel Antoja no es va plantejar dedicar-s’hi professionalment fins que, amb 20 anys, un company i amic de classe de l’escola el va animar a iniciar amb ell els estudis d’hostaleria a Sant Pol de Mar. Allà va descobrir que la seva vocació estava lligada al món del fogons. Des de llavors no ha parat de formar-se (curs d’Hostaleria i Postgrau en Pastisseria de restaurants) i ha estat una peça clau dels equips d’alguns del xefs més prestigiosos de la cuina catalana, com Ramon Freixa (dues estrelles Michelin) o Carme Ruscalleda (set estrelles Michelin).

“La cuina és molt més dura i sacrificada del que veiem a la televisió. Però, si hi ha passió, pots arribar allà on et proposis”

 

El primer record que li ve al cap en parlar de Garbí?

Quan recordo l’escola sento felicitat perquè m’ho vaig passar molt bé. La meva classe no tenia bona fama perquè érem una mica enredaires, però els records són molt bons.

Algun racó especial?

Els jardins eren el nostre lloc d’esbarjo i d’on guardo millors records: els plataners, on jugàvem al túnel del terror; el pinar, on ens amagàvem; i, és clar, la màgia del bosc. També era el lloc on fèiem esport.

I algun professor que recordi especialment…

La Lali, el Tati i l’Eulogi. Van ser els més propers.

Quin era el seu plat preferit del menjador?

Recordo plats com l’escudella o les mandonguilles.

Manté la relació amb els companys de classe?

Amb gairebé tots i no només a nivell personal. Conservo moltíssimes amistats i sovint he confiat en ells per temes laborals: són grans professionals. També he tornat a l’escola per participar en les dues últimes Jornades d’Emprenedors. És una bona iniciativa per tenir contacte directe amb els alumnes, oferir el meu testimoni i aconsellar-los que aprofitin al màxim aquesta etapa de la seva formació.

Quan va descobrir la seva passió per la cuina?

Precisament m’hi va animar un company de classe… Als 20 anys jo era una mica bala perduda i un amic de l’escola, Jordi Cardús, em va convèncer d’estudiar cuina. Ell havia de treballar al restaurant dels seus pares i s’havia apuntat a l’escola de Sant Pol. Em va fer veure que no només m’agradava el bon menjar, sinó que la cuina m’emocionava.

Avui els xefs són estrelles i la cuina professional està de moda. Què diria a aquells que pensin de ser cuiners?

La cuina és molt més dura del que veiem a la televisió. Els aconsellaria que es preparin bé… El camí implica sacrifici, molta dedicació i disgustos. No és gens fàcil treballar quan els altres gaudeixen. Però, si hi ha passió, pots arribar allà on et proposis.

 

General

AMB 38 ANYS ÉS UNA DE LES VEUS MÉS IMPORTANTS SOBRE REALITAT AUGMENTADA I UN EXEMPLE D’EMPRENEDOR TECNOLÒGIC. VA ESTUDIAR A GARBI PERE VERGÉS D’ESPLUGUES DE QUART D’EGB A COU.

 

Els seus primers records a Garbí…

La campanya de caps de color (el meu era el blau), l’ou al niu que a vegades hi havia per dinar o quan vaig enfilar-me en una escala que em feia vertigen per penjar al sostre del menjador un cigne de paper gegant que representava la nostra promoció, Lohengrin.

Per què van escollir els seus pares l’Escola Garbí Pere Vergés?

El meu germà i jo, amb els fills d’unes quantes famílies més, vam deixar l’escola anterior per desavinences amb la nova etapa. La meva mare havia estat mestra i havia treballat sempre en projectes d’escola catalana. Garbí els va semblar el lloc adient per continuar en aquesta línia pedagògica.

Què és el que més li va sorprendre?

No tenia referències d’altres escoles per la meva edat però, en acabar, em sentia preparat i vaig estar-ho per uns estudis universitaris força exigents. Com a anècdota, em semblava màgic que l’escola tingués piscina pròpia.

Algun mestre especial?

Sóc molt dolent per recordar noms… El meu tutor de 7è, sobretot els de BUP i COU. Mestres com el Sr. Porres o el Sr. Sánchez no s’obliden fàcilment però, realment, crec que cada tutor i cada mestre és responsable d’un trosset de mi.

I algun racó?

La sala d’informàtica on apreníem el llenguatge de programació LOGO amb la seva tortuga o el jardí on em van posar el pseudònim de ‘Chuck’, que vaig arrossegar fins a BUP.

Com ha influenciat el projecte pedagògic de l’Escola en la seva passió per la tecnologia?

Segurament l’accés al llenguatge de programació i a una bona formació en ciències va influenciar molt la meva passió per la tecnologia. Ara, amb la distància, crec que potser el més important va ser adquirir responsabilitats des de ben petits, com fer de mainaders o preparar en equip la campanya de cap de color. Estic molt orgullós d’haver crescut en una escola que potenciava, mitjançant els colors,  una cosa tan senzilla com és la barreja de gèneres.

Creu que el món educatiu potencia prou les vocacions STEM (sigles en anglès de Ciència, Tecnologia, Enginyeria i Matemàtiques)?

El món tecnològic està canviant i cada vegada es necessiten més habilitats en gestió de projectes, treball en equip i creativitat. La divisió tradicional entre ciències socials i art, per una banda; i ciències naturals i exactes, per una altra, no és bona. Cal reforçar els llaços entre les diferents disciplines per aconseguir respecte per part dels companys amb els quals treballem. Tots som necessaris i empenyem plegats per aconseguir objectius comuns.

Quins consells donaria als estudiants que volen emprendre el seu propi projecte?

La vida de l’emprenedor s’associa normalment a risc. En realitat, el més dur no és gestionar el risc, sinó la perseverança. No es tracta de perseguir un somni com si es tractés d’un conte de sirenes, sinó d’actuar amb pragmatisme, passió i una energia pràcticament inesgotable.

——————

Enginyer Superior de Telecomunicacions a la UPC, i doctor per l’École Polytechnique Fédérale de Lausanne (EPFL, Suïssa), David Marimon està considerat un veterà en el camp de la realitat augmentada amb més de 14 anys d’experiència. És el CEO i cofundador de Catchoom, una empresa privada amb finançament de capital risc, i primera spin-off de Telefónica R+D.

Abans havia estat project manager de l’equip Mobile Augmented Reality and Contextual Services a Telefónica R+D. També ha participat com a conferenciant a les principals fires tecnològiques d’arreu del món, com Consumer Electronics Show, Mobile World Congress i l’Augmented World Expo.

 

 

“El món tecnològic està canviant i cada vegada es necessiten més habilitats en gestió de projectes, treball en equip i creativitat”

General

Al llarg del curs, a mode de Quadern de bitàcola o llibre de bord, hem pres nota de les experiències i avenços que hem fet amb el desplegament de Nausica.

Durant aquest VII Congrés els compartirem a través de les experiències presentades i d’una taula rodona on, en format de diàleg, els ponents mantindran conversa entre la neurociència i les teories de l’aprenentatge.

David Bueno i Torrens, Professor i investigador de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona, i autor de “Neurociència per a educadors”.

Antoni Zabala i Vidiella, Llicenciat en Filosofia i Ciències de l’Educació, va cursar el programa de doctorat en Psicologia de l’Educació. És Patró de la Fundació Escoles Garbí, president i director pedagògic de l’IRIF i de l’editorial Graó.

General

“Benvolguts i benvolgudes,

Aquests darrers mesos hem pogut observar com revifa un debat que intenta acumular justificacions per desacreditar l’escola concertada, sector al qual, com ja sabeu, pertany l’escola dels vostres fills. També hem estat testimonis de manifestacions que, en ocasions emmascaren, o directament contradiuen la realitat.

L’escola concertada (reflex del dret a triar l’educació que les famílies volen per als seus fills, i del dret a crear escoles i definir-ne el seu caràcter propi per part de la titularitat) recull i continua la llarga tradició de l’escola d’iniciativa social, tan arrelada a Catalunya i que tan bon servei ha aportat a alumnes i famílies de diversa condició i origen. El règim de concert educatiu, apropant-nos a una gratuïtat mai aconseguida, ha esdevingut l’expressió d’un dels drets fonamentals de què disposen les famílies: que els seus fills rebin una educació d’acord amb les seves conviccions.

Hem de ser conscients, i s’està fent ben palès, que aquest model educatiu que recull la Llei d’Educació de Catalunya, aprovada al Parlament l’any 2009 per una àmplia majoria, està amenaçat. El discurs que s’ha instal·lat en diferents sectors del país no és gens favorable a l’escola concertada. Hem d’agrair el suport social i d’algunes forces polítiques que manifesten així el respecte al nostre marc de convivència, la defensa de la llibertat individual, dels drets fonamentals, llibertats i drets que han d’enorgullir qualsevol societat avançada i que és obligat mantenir i defensar enfront de propostes que pretenen limitar i coartar les llibertats, personals i socials, pròpies d’una societat democràtica de dret i que són reconegudes internacionalment.

En aquest context sociopolític som conscients que la força de l’escola concertada rau en la qualitat de la seva acció educativa i docent, en la feina diària que desenvolupen milers de docents i professionals que tenen cura dels infants i joves i de les famílies que hi confien i, sobretot, en l’educació que reben els centenars de milers d’alumnes que s’hi escolaritzen. Tot això no es pot diluir en un no res, com alguns pretenen, ignorant la realitat i la història. Seria profundament injust, el nostre país no s’ho mereix, ni s’ho pot permetre.

Hem volgut compartir amb vosaltres aquestes reflexions perquè considerem que el moment ho demana i perquè no descartem que en un futur, més o menys proper, necessitarem la vostra ajuda per fer present l’escola concertada i les famílies de l’escola concertada en el diàleg polític encetat. “

Cordialment,
Oriol Blancher i Pach – President de l’AEC

General

Ha mort Xavier Melgarejo, un referent del sector educatiu a Catalunya, pedagog i gran mestre.

Melgarejo formava part del Consell Pedagògic de la Fundació des de 2007 i era un expert en l’àmbit de l’educació. Gran coneixedor del sistema educatiu, al qual va estar vinculat tota la vida, va ser un dels difusors del model educatiu de Finlàndia.

Des de la Fundació Escoles Garbí, el trobarem a faltar en aquests moments clau per al futur de les nostres escoles i del sector educatiu a Catalunya.

Som Garbí Pere Vergés

Als 16 anys va començar a treballar a l’empresa familiar de fabricació d’ulleres, que acabaria refundant com a Etnia Barcelona. Avui, és una firma de referència arreu del món.

Com recorda els anys a l’Escola de Badalona?
Els meus pares buscaven un centre que reunís les condicions òptimes per al meu desenvolupament. Jo venia d’una escola petita, molt familiar i amb molt pocs recursos.

Què és el que més li va sorprendre?
Les dimensions de l’escola i les seves instal·lacions. També que estava molt neta i la quantitat d’alumnes que hi havia. I la disciplina. M’encantava jugar als escacs: crec que van ser decisius per a mi, van estructurar el meu pensament a nivell estratègic i van ensenyar-me a pensar mes enllà. Hi va haver mestres que van creure en mi i aquest és un valor clau per al desenvolupament de qualsevol nen: que creguin en ell i ho demostrin. Hi havia bona gent, gent amb valors.

Era conscient de la diferència d’estudiar a Garbí Pere Vergés en relació a altres centres?
La diferència era evident, encara que jo, erròniament, mai no vaig donar als estudis la importància que mereixen. Fins que no vaig posar-me a treballar, no vaig adonar-me de la importància que té el saber general.

Com creu que ha influenciat el projecte pedagògic de l’Escola en la seva vida personal i professional?
Vaig estudiar pocs anys a Garbí, però l’Escola m’ha aportat alguna cosa en cada etapa de la meva vida. Em va donar una altre visió de les persones, de les famílies i de l’educació. Jo mai no havia estudiat escacs o ètica com assignatures, i van ser de gran valor.

Quina creu que ha estat la clau del seu èxit professional?
Destacaria la sort de tenir uns pares que m’han ajudat molt. Un moment clau va ser quan el negoci familiar va tancar i, quan tenia uns 16 anys, vaig bolcar-me a intentar recuperar-nos econòmicament. Començar de zero és el millor regal que hagi tingut mai. M’ha ensenyat que tot és possible, pas a pas, de manera autodidacta.

Creu que el món educatiu s’ha d’apropar més a la realitat del món professional?
A banda dels coneixements tècnics, que sempre hi ha temps d’aprendre, l’activitat professional es basa en aptituds que sí que s’haurien de desenvolupar millor a l’escola, mitjançant casos pràctics. Parlo de lideratge, seguretat en un mateix, xerrades en públic (expressió oral i corporal), competitivitat, ganes de fer coses i superar-se… També s’hauria de posar més atenció a explicar el perquè estudiem cada assignatura i transmetre què ens aportaran a les nostres vides un cop siguem adults.

Quins consells donaria a aquells estudiants que vegin el futur molt negre davant l’actual atur juvenil?
Els diria que no en facin un gra massa, que no estem en guerra i el futur pinta molt i molt bé. Jo no sóc millor que ningú, però sí que sóc pitjor que molts. I què? Per què tinc èxit? Perquè el busco! Tothom és capaç, no només de trobar feina, sinó de trobar-la d’allò que més li agrada fer. I es menteixen si diuen que no. Doncs aprèn una professió, treballa gratis, fes-te valer, i ja et pagaran i et valoraran. I tingues tenacitat, estratègia i creu sempre que és possible. Amb aquests tres ingredients, tot és possible. No hi cap altre secret, la resta és treballar, estudiar, provar i sempre millorar. Si estàs disposat a sacrificar-te, l’èxit és allà i no està reservat a uns pocs privilegiats, és de tots. Per què la majoria dels empresaris més rics (econòmicament) vénen de zero? Perquè tot és possible.

Som Garbí Pere Vergés

Alumne de l’Escola a Badalona des de parvulari fins a cou, ha aconseguit fer de les seves dues passions –la música i la tecnologia– la seva forma de guanyar-se la vida.

Nascut a Argentona el 1981, va arribar a l’escola de Badalona perquè la seva mare, bibliotecària de la Biblioteca Pública de Badalona, s’havia adonat que els alumnes de Garbí Pere Vergés destacaven per les seves preguntes intel·ligents i el seu interès per la lectura.

Enginyer de telecomunicació per la UPC, també té el grau mitjà de música, especialitat violoncel, pel Conservatori del Liceu, i un Màster en acústica, processament de senyal i informàtica aplicats a la música a la Universitat Pierre i Marie Curie (París).

Després de treballar a Sony i l’aeroport de Barcelona, des de fa cinc anys forma part de BMAT, una empresa tecnològica que té com a missió millorar el món de la música identificant en temps real milions de cançons a Internet i canals de ràdio i televisió d’arreu del planeta.

 

El primer record que li ve al cap en parlar de l’escola…

Complicat! Hi vaig passar tants anys que en guardo molts. El primer que recordo són, potser, els espais i els jardins que ajudaven a crear aquell món de mons que era l’Escola.

Què és el que més li va sorprendre de Garbí Pere Vergés?

Vaig començar a estudiar-hi de ben petit i, clar, el que passava a l’escola era normal per a mi. Els càrrecs, els colors –el meu era el verd–, les dècimes, les eleccions generals, el llibre de lector i tantes altres coses… Formaven part d’un projecte que anava més enllà d’ensenyar la lliçó.

Era conscient de la diferència d’estudiar a Garbí Pere Vergés en relació a altres centres?

Sí, a les tardes passava força hores al conservatori de música o a l’acadèmia d’idiomes, i allí coneixia nois i noies d’altres centres. Recordo la satisfacció amb què els explicava com era la vida a l’escola.

Algun mestre que recordi de forma especial?

De mestres, n’hem tingut uns quants i tots han deixat
petjada, cadascú amb el seu estil. Per ells han passat molts alumnes i, per això, fa molta il·lusió quan, després de tants anys, es recorden de tu i de les anècdotes viscudes. Potser nosaltres també els hem deixat alguna emprempteta. Des d’aquí, una abraçada!

I algun racó màgic?

Segurament la biblioteca ocupa un lloc especial. Hi penso i encara puc sentir-ne l’olor, de fusta i llibres, i la claror dels finestrals que donaven a la façana i al jardí dels cedres.

Manté relació amb els companys de classe?

Sí. Amb alguns ens trobem de tant en tant; amb d’altres seguim en contacte a través de les xarxes socials. Amb els companys amb qui hem compartit anys de classes sempre hi ha una relació especial. Ens uneix un vincle profund, com fraternal.

Com ha influenciat el Projecte Pedagògic de l’Escola en la seva vida personal i professional?

Penso que l’escola ha contribuït significativament a desenvolupar el meu sentit de la responsabilitat. Un dels seus punts forts és la capacitat de fer sentir l’alumne protagonista i actor indispensable pel seu funcionament.

La música ha estat una part important de la seva formació. Com recorda el paper de la música a Garbí Pere Vergés?

Com que l’hora escassa setmanal de música se’m feia curta, mirava de participar en tot allò que hi tenia relació: la coral, el conjunt de flautes de bec, audicions…

Creu que la formació musical té prou pes al nostre país?

La música ens envolta arreu i a tota hora però en l’educació general està força oblidada, i l’enèsima reforma educativa l’ha condemnada a la marginació. Com la dansa o la plàstica, és una eina transformadora que eixampla els nostres límits comunicatius i, a banda de la seva funció social, contribueix al desenvolupament cognitiu. Tothom hauria d’aprendre a tocar un instrument!

També és enginyer de telecomunicació. Què diria als estudiants que vulguin optar per estudis tècnics?

Hi ha una necessitat creixent de crear tecnologies eficients per accedir, processar i interpretar la quantitat ingent de dades que generem avui en dia, en un viatge que ens ha de dur de la societat de la informació a la societat del coneixement. Diria als estudiants que si fan allò que els apassiona sempre trobaran el seu camí. Jo he unit música i tecnologia!

GeneralSom Garbí Pere Vergés

Aquest curs, 8 professores i professors de les nostres escoles faran de formadors al nou postgrau d’especialització universitària en innovació educativa organitzat per la universitat d’educació Blanquerna.

És tot un orgull per nosaltres poder participar de manera activa en la formació dels futurs professionals de l’educació i transmetre el nostre projecte que té més de 100 anys d’història

Els mestres que impartiran classes al postgrau són l’Aina Aguilar, la Raquel Turull, la Laia Masó, la Cristina Chiquero, la Mar López, l’Alba Vidal, el Carlos Garcia, la Mercè Olivé i el Jordi Carmona. Enhorabona a tots!

http://www.blanquerna.edu/ca/fpcee/masters-i-estudis-de-postgrau/masters-i-postgraus-url/diploma-d-especialitzacio-universitaria-en-innovacio-educativa

Som Garbí Pere Vergés

Llicenciada en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona, Teresa Torres va treballar com a economista del servei de Conjuntura Econòmica de la Cambra de Comerç de Barcelona. L’any 2004 va ser nomenada directora financera de l’Institut Català de Finances (ICF), entitat de crèdit públic de la Generalitat de Catalunya, i l’any 2008, directora general d’IFEM, societat filial de l’ICF i gestora de fons europeus per al finançament d’start-ups i empreses innovadores. Des del 2014 és directora de Banca d’Empreses a Caixa d’Enginyers. 

Els seus pares van ser cofundadors de l’Escola i ella va ser una de les alumnes del primer curs a Esplugues. Recorda les “petites i grans coses” que hi va aprendre.

Com van conèixer els seus pares el projecte de Garbí?

Tenien amistat amb l’abat Brasó de Montserrat i li van demanar consell sobre a quina escola ens podien portar. Els va dir que antics alumnes de l’Escola del Mar estaven construint Garbí per continuar el seu projecte pedagògic i s’hi van afegir entusiasmats, col·laborant des del principi i fent-se’n socis fundadors. D’aquí va néixer també una gran amistat amb Pere Vergés, que va portar-los, per exemple, a fer-se una casa a Capafonts, que encara tenim.

El primer record que li ve al cap…

Són moltíssims, els espais oberts i transparents, la llum taronja dels tendals de les finestres, el menjador tan gran… I la Vida Social, els càrrecs, els colors, la música, la interrelació entre nens de diferents edats i cursos, etc.

Què era el que més els sorprenia de l’Escola?

“Sorprendre” potser no seria la paraula, estàvem en família i no ens sorprenia res. Però amb el temps sí que  hem donat més importància als valors que ens van inculcar, a les petites i les grans coses, que al final acaben sent igual d’importants. Ens van ensenyar, per exemple, que si vèiem un paper a terra, encara que no l’haguéssim llençat nos- altres, l’havíem de recollir. Més enllà de l’acte cívic, que seria la “petita” cosa, porta implícit un missatge de cuidar l’entorn, de ser solidari o de no buscar culpables si no solucions, que seria la “gran” cosa.

Recorda amb especial sentiment algun racó de l’Escola? I algun mestre?

Recordo molt especialment el Sr. Hernández, professor de matemàtiques i física i química, i tutor del nostre curs a cinquè de Batxillerat. Ens va treure una mica la tonteria de l’adolescència i ens va obrir l’interès per les coses de fora. La Sra. Núria Andreu també ha deixat un gran record a les nostres vides, malgrat que la fèiem patir una mica.

Un racó molt entranyable era l’espai de darrere de la caseta de les pilotes, al camp d’esports. Uns quants companys de classe saben per què…

Com ha influït el projecte pedagògic de l’Escola en la seva vida personal i professional?

En la vida personal, amb uns valors basats en l’ètica, la solidaritat i la curiositat per analitzar i tractar de comprendre i millorar el nostre entorn. En la vida professional, i ja ho vaig notar a COU, ens havien ensenyat a escriure bé, a resumir, a redactar, a expressar-nos i això m’ha estat molt útil.

Com a coneixedora de la realitat empresarial, creu que el món educatiu s’ha d’apropar més al professional?

Absolutament. Per exemple, a les escoles no s’ensenya pràc- ticament res del món de l’economia i l’empresa i després, quan ens fem grans, quasi tot el que fem a la nostra vida hi està relacionat. Això està canviant, però molt poc a poc. Jo faig un voluntariat d’ensenyar economia a les escoles, que té molta demanda i un gran èxit. Aquestes iniciatives no caldrien si s’introduís la matèria al currículum escolar. Imagino que això passa amb moltes altres professions.

Què creu que valoren més les empreses a l’hora de contractar nous professionals? 

Cada vegada més la polivalència. És lògic que, per a tasques molt concretes, calgui una formació molt especialitzada, però en general, i per desenvolupar càrrecs de gestió i direcció, tenir una visió global de l’entorn i del què es mou és fonamental.