La sobreexposició a les pantalles

Els adolescents viuen en el seu món, gairebé sembla que visquin en una situació de confinament permanent entre la seva habitació, l’escola i els amics. Així doncs, ho tenen més fàcil en aquest moment de reclusió imposada, d’excepcionalitat màxima? En absolut! Ells tenen dificultats i necessitats a nivell relacional, afectiu i emocional, per això és important que les puguem atendre i acompanyar-los en la cerca de solucions.

La clau per apropar-nos-hi i poder-los ajudar és entendre’ls tal i com són, com a adolescents. La majoria de vegades que hi ha conflicte entre els adolescents i les seves famílies és perquè els pares els veuen com a adults i s’obliden del que realment són. Partint de la base que, en aquesta època de transició entre la infantesa i la joventut, el més habitual és que les seves reaccions ens crispin i aconsegueixin treure el pitjor de nosaltres. Els murs que sovint aixequen davant nostre ens arriben a bloquejar. Adolescents arrogants, prepotents, que falten al respecte, que no segueixen normes i que es passen el dia enganxats al mòbil! Però cal tenir clar que no són així, sinó que estan així. Per tant, en el que no hem de caure és a sentenciar-los com si fossin adults. Estan desagradables, estan altius, estan disruptius… i estan morts de por! Per tal de poder-los acompanyar aquests dies i, de retruc, poder millorar les relacions familiars, caldrà que mirem d’entendre, més que mai, quines són les seves necessitats. L’adolescent necessita diferenciar-se dels adults que l’envolten i fer camí amb els amics i els companys dels qui té una gran dependència per la necessitat, gairebé intrínseca en aquestes edats, de pertànyer a un grup. Són altament gelosos de la seva vida personal i de la pròpia intimitat i es troben en una recerca permanent del seu Jo adult. És per aquest motiu, doncs, que estan immersos en una època d’experimentació, de curiositat, de sensibilitat vers els impactes externs (siguin positius o negatius). I de sobte, el confinament. I de sobte, la incapacitat de sortir de casa (normalment l’espai que identifiquen com el lloc on no poden ser totalment lliures) i d’estar en els seus espais de confort, prop dels amics.

Durant l’adolescència és als entorns de socialització on es produeix un dels canvis més radicals. Els infants basen el seu espai de socialització en la seva família, així doncs, els pares, els germans i la família extensa són els seus referents principals. Sobre aquest espai pivoten altres agents com l’escola, els mitjans de comunicació, els amics o els espais virtuals, però el control, gairebé d’una manera total, és sempre de la família.

Agents de socialització a la infantesa

 

A l’adolescència, però, aquests espais de socialització es reconfiguren relegant la família a un pla secundari i col·locant el grup d’iguals com l’agent principal de socialització. És a través dels amics que aprenen una nova manera de relacionar-se.

 

Agents de socialització a l’adolescència

Tenim clar que en aquest temps de confinament serà imprescindible que els nostres adolescents segueixin amb els canals de socialització oberts, continuïn amb les seves activitats acadèmiques i formatives i tinguin estones d’oci. I aquí és on rau el conflicte ja que tots aquests elements pivoten, sovint, sobre els entorns virtuals. I ara que estem reclosos a casa, encara més. Estudiaran, se socialitzaran i es distrauran a través dels dispositius mòbils. I això ens ha de fer patir? Per una banda sí, però per l’altra hem de poder flexibilitzar les nostres postures. Cert és que un excés d’ús pot comportar-ne un mal ús i, fins i tot, un abús. Però, també cert és que estem en una situació d’excepcionalitat màxima. Usaran més el mòbil i la tauleta. Com nosaltres. Per això haurem d’ajudar-los sense culpabilitzar-los i intentar-ne fer una gestió el més saludable possible.

El millor que podem fer és ser al seu costat. Parlar molt amb ells i, sense traspassar-los les nostres pròpies angoixes, fer-los partícips d’allò que ens preocupa. En general, funcionen molt millor quan els parlem de tu a tu, gairebé com si fossin adults, que si seguim tractant-los com quan eren infants. Expliquem-los que ens preocupa que tantes de les seves necessitats passin per l’espai virtual i que aquest tipus de connexió amaga perills que ens fan estar en alerta. Donem-los alternatives i ajudem-los a fer-se un horari d’ús perquè sabem que, sense pauta, les hores davant les pantalles es poden fer infinites. Pot ajudar-los fer-los fer un horari cada dia, on incloguin les estones en què estaran amb els dispositius mòbils i quin ús en faran. Això també els ajudarà a adonar-se de la dependència que en puguin tenir. En aquest procés serà determinant pactar què passarà en cas d’incompliment dels pactes als quals s’arribi. Ens pot ajudar, també, el fet que incorporin als seus horaris no tan sols l’eina, sinó l’espai. Crear espais lliures de dispositius mòbils pot ajudar-los a regular aquest control. Podem definir, per exemple, que entre les 6 i les 8 del vespre a casa tindrem una estona lliure de dispositius i de trobada familiar. Aquests dies ens passarà que estarem físicament molt a prop dels nostres fills, però amb la sensació que es troben emocionalment en planetes llunyans. Crear espais de trobada ens ajudarà, tant per a la convivència familiar com per a la gestió de l’exposició virtual. En aquestes estones hem d’intentar exemplificar als nostres fills que la idea d’oci sense connexió és possible. Podem jugar a jocs de taula, muntar estones de lectura, realitzar col·laborativament tasques domèstiques, etc. També serà important que ens interessem per l’ús que en fan: saber a què juguen, quines aplicacions utilitzen i com es comuniquen, doncs, ens ajudarà de cara a donar-los protecció. I sobretot, no en demonitzem l’eina. Tots aquests dispositius tenen usos altament interessants, que si potenciem, de ben segur, aconseguiran generar un bon clima familiar.

A l’escola, tenim molt clara una premissa alhora d’adaptar el nostre dia a dia a aquesta situació d’excepcionalitat: volem que no hi hagi una sobreexposició a les pantalles provocada per la nostra activitat docent. És per això que hem reconfigurat el nostre espai d’aprenentatge i hem dotat l’horari dels nostres alumnes d’espais de treball presencial, durant el qual es connecten amb els seus tutors i mestres per tal de rebre les indicacions claus per anar avançant en el seu procés d’aprenentatge, i altres estones de treball autònom, ja sigui individual o en petits grups, per realitzar tot allò que els han indicat a les sessions presencials. Val a dir que les sessions presencials en cap cas superen les 12h setmanals i que hem fet el possible per reduir algunes d’aquelles estones de feina autònoma que requereixen un treball amb l’ús dels espais digitals, fet que garanteix la protecció davant la sobreexposició.

Però, quan hem de preocupar-nos? És evident que a més exposició als entorns virtual més possibilitat de situació de risc per als nostres fills. Hi ha alguna senyals d’alarma que ens podran ajudar a detectar si alguna cosa no està rutllant. A continuació en detallem algunes:

  • Incapacitat o dificultat per contenir-ne l’ús.
  • Canvis d’humor injustificats abans o després de l’ús.
  • Angoixa acusada davant la idea de no poder-ne fer ús.
  • Canvis de rutines per tal de poder-se connectar.
  • Aïllament i sensació que l’adolescent es “desconnecta” de l’entorn.
  • Alteracions dels ritmes de la son.
  • Dificultat o incapacitat per arribar a pactes referents al bon ús.
  • Reaccions agressives davant tot allò relacionat amb l’eina.

Si detectem alguna o més d’una d’aquestes situacions, el més indicat és parlar-ne i pactar de nou normes d’ús ben clares. Si, malgrat això, no hi ha canvis clars en el comportament, el millor que podem fer és mirar de restringir-ne l’ús de manera artificial, almenys durant uns dies. Passat aquest temps, podem tornar a deixar-los a incrementar-ne l’ús de manera progressiva, per veure com reaccionen i comprovar si són capaços de fer-ne un ús adequat. Per altra banda, serà interessant informar l’escola de la situació que esteu vivint ja que qualsevol intervenció educativa serà molt més significativa si ve recolzada pels diferents adults de referència. Així doncs, treballar de manera coordinada família – escola serà la garantia de major èxit. Caldrà, també, que siguem models del que li estem demanant als nostres fills. Si nosaltres estem pendents del dispositiu a tothora, serà gairebé impossible que ells en puguin contenir l’ús compulsiu.

PER A SABER-NE MÉS

Publicació Hospital Sant Joan de Déu

Publicació Ara.cat a la secció Criatures:

Podcast Adolescents confinats, a càrreg de Carles Ventura

Vídeo TV3: Adolescents: com es porta el confinament en una època complexa en sí mateixa?




Participem al IX Congreso Internacional de Psicología y Educación

La setmana passada la Fundació Escoles Garbí va participar en el IX Congreso Internacional de Psicología y Educación que es va celebrar a Logronyo del 20 al 23 de juny.

Aquests Congrés comptava amb la presència de nombrosos experts en l’àmbit de la psicologia, la pedagogia i la neurociencia, entre d’altres, el Dr. Joaquín Fuster amb la seva magistral lecció sobre funcions executives, el Dr. Christoph Perleth amb el seu discurs sobre les altes capacitats i la inclusió i també el Dr. Emilio Sánchez, que va posar èmfasi en la necessitat de treballar la comprensió, abans d’inciar qualsevol projecte d’innovació.

Des de la Fundació es va presentar la ponencia “Diseño e implementación de un programa de prevención de conductas de riesgo para alumnos de secundaria y bachillerato” on s’explicaven el model de funcionament del Servei de Prevenció de Conductes de Risc i els resultats obtinguts el curs passat: més 15 tallers realitzats, 25 casos detectats, 49 alumnes en seguiment individual.

 

 




Drogues, sexe i… xarxes socials: A l’escola també se’n parla

Parlar del cànnabis, l’ús de preservatius i el consum d’alcohol durant els cap de setmana forma part del dia a dia dels adolescents; però parlar d’això a l’escola amb els adults i oferir tallers i espais on parlar-ne de tu a tu, continua sent poc habitual.

L’adolescència és una etapa de vital importància que marca la transició des de la infància fins a l’edat adulta amb profunds canvis fisiològics, psicològics i socioculturals. Durant aquest període, els joves construeixen la seva personalitat explorant el món (real i virtual) per descobrir els seus propis límits. Comencen a evidenciar-se els comportaments que poden generar conseqüències negatives per a l’individu o per a les persones que l’envolten, i que poden posar en perill la seva salut, tant física com psicològica. De fet, és durant aquesta etapa quan el percentatge de persones que s’exposen a aquestes conductes de risc (consum excessiu de drogues, pràctiques sexuals precoces o de risc, mal ús de les TIC, preocupacions excessives per l’autoimatge i l’alimentació) és més elevat.

Les dades estadístiques recolzen aquesta tendència a l’alça: Segons la darrera Enquesta de Factors de Risc en Estudiants de Secundària(FRESC, 2016), una quarta part dels adolescents a Barcelona ha consumit cànnabis en els últims 30 dies i un 56% s’ha emborratxat en els últims 6 mesos. A 4t d’ESO, una quarta part dels nois i noies ja han mantingut relacions sexuals;  i l’ús del preservatiu ha disminuït al llarg dels anys i ha augmentant l’ús de la píndola de l’endemà. L’ESTUDES, Encuesta sobre uso de drogas en Enseñanzas Secundarias en España(2016/17), conclou que l’ús compulsiu d’internet ha crescut fins a un 21% entre els estudiats de 14 a 18 anys i s’ha de considerar també com a conducta de risc que pot portar problemes a curt i llarg termini.

Però, per què es produeix aquest augment de les conductes de risc durant l’adolescència? Des de la neurociència es suggereix que el cervell adolescent encara està desenvolupant les zones encarregades de gestionar l’autocontrol (concretament, el còrtex prefrontal) i, per tant, els joves poden ser més impulsius i tenir preferència per la recerca de noves sensacions, implicant-se en conductes de risc. Des de la sociologia es planteja que les conductes de risc permeten a l’individu autoafirmar-se i diferenciar-se de la resta del grup i, al mateix temps, crear vincles amb el grup de referència escollit.

Els adolescents estan en una etapa vital,  vulnerable i l’escola pot jugar un paper clau per prevenir, detectar i intervenir en aquelles situacions que sigui necessari. Amb aquest objectiu, l’Escola Garbí Pere Vergés d’Esplugues va iniciar el Servei de Prevenció de Conductes de Risc (SPCR) l’any 2015 a l’etapa d’ESO i Batxillerat. Durant aquest curs 2017/18 també s’ha implementat a sisè de Primària. Aquest curs també l’Escola Garbí Pere Vergés de Badalona ha posat en marxa el SPCR a l’ESO i Batxillerat. Aquest servei dona resposta a dues finalitats educatives del Projecte Pedagògic de les escoles: la competència de salut i benestar, que incideix en els hàbits saludables i els comportaments personals i socials equilibrats, i la competència d’autonomia i iniciativa personal on l’alumne pren decisions fonamentades i assumeix responsabilitats amb reflexió i confiança.

 

El SPCR es basa en un model d’intervenció socioeducativa i d’informació i assessorament, amb l’objectiu de prevenir les conductes de risc, donant eines als adolescents per tal de no posar-se en risc en la seva descoberta del món.Per assolir aquestes fites pedagògiques, cada escola disposa d’un equip de professionals que vetllen pel funcionament i l’estructura del programa. D’una banda, existeixen un o dos professors que s’han format per especialitzar-se en el tractament de conductes de risc en adolescents i ofereixen una atenció personalitzada als alumnes, tot garantint la seva confidencialitat. Aquests professors especialitzats també dissenyen i condueixen els tallers monogràfics (consum de drogues, relacions de gènere, sexualitat, addiccions…), donen suport als tutors i assessoren l’equip de coordinació.

 El SPCR també organitza tallers per als pares, on es parlen dels temes tractats a l’aula, que inclouen dades de conductes de risc recollides dels alumnes i eines per abordar-les també des de casa.

Per als alumnes, el SPCR gira al voltant de dos objectius de treball. Per una banda, es dediquen 12 hores de tallers de prevenció a cada curs de l’ESO, on els alumnes participen activament i treballen tant creences i mites com actituds i dubtes respecte al sexe, les drogues, les xarxes socials i les relacions de parella. D’aquesta forma es pot donar informació a tot l’alumnat en relació a les conductes de risc per prevenir-les. Per l’altra banda, es vol oferir un espai d’acollida, d’acompanyament i de reflexió als alumnes en aquells moments en què necessitin ser escoltats des d’una mirada d’empatia i comprensió. El curs passat, uns 50 alumnes van ser atesos de forma directa. Les dades recollides en els darrers tres cursos a l’Escola Garbí Pere Vergés d’Esplugues mostren que un 12% dels alumnes fa algun tipus de consulta individual als professors de referència i un 9% dels alumnes de secundària mostren conductes de risc de manera clara. Aquestes xifres estan per sota dels resultats aportats per FRESC i ESTUDES, possiblement a causa dels factors protectors que poden aparèixer entre la població d’alumnes de les escoles (barri de residència, nivell socioeconòmic, models familiars, diversitat d’aficions i interessos …).

Com diu el poeta EE. Cummings, “Es necessita coratge per a créixer i convertir-se en qui realment ets”. Per tant, donar veu als alumnes, crear un clima de confiança i acompanyar-los durant el procés d’autodescoberta, sovint vinculat a les conductes de risc, és una necessitat bàsica de les escoles que s’ha d’afrontar amb delicadesa, valentia i respecte.




Una escola inclusiva, una escola per a tothom

Aquest mes de desembre se celebra el 69è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, la qual és precursora de les primeres idees sobre l’escola inclusiva i la universalitat de l’educació per a tothom. A l’article 26 de la Declaració es pot llegir: “Tota persona té dret a l’educació. L’Educació es dirigirà al desenvolupament ple de la personalitat humana i a reforçar el respecte als drets humans i a les llibertats fonamentals.” Dit d’una altra forma, l’escola inclusiva és una escola per a tothom, siguin quines siguin les seves singularitats educatives, on s’educa per a la vida, és a dir, en la vivència quotidiana dels valors, les actituds i emocions, i no només s’hi treballen els coneixements derivats de les assignatures.

A Catalunya, el model d’escola inclusiva ha estat reforçat recentment amb l’aprovació del Decret 150/2017, de 17 d’octubre, que regula l’atenció educativa de l’alumnat dins d’un sistema educatiu inclusiu i que se centra, no només en els alumnes amb necessitats especials, sinó que posa l’èmfasi en la totalitat dels alumnes, ja que tots tenen necessitats educatives diferents. Aquest decret proposa fer-ho amb mesures universals, adaptades i intensives segons el grau de necessitat dels alumnes i un treball en xarxa dels diversos agents que participen en l’educació: des de l’escola i les famílies fins als serveis de salut, justícia o afers socials.

Fer de la inclusió educativa una realitat i portar-la a les aules ha estat sempre un objectiu a les escoles  Garbí Pere Vergés. El nostre model educatiu es basa en entendre l’educació com un dret universal per a tothom, siguin quines siguin les seves necessitats. Aquesta diversitat és un valor intrínsec i essencial de la societat, que l’enriqueix profundament. Per tant, educar en la diversitat és educar en valors com la tolerància, la llibertat i el respecte a la pluralitat; cal, doncs, personalitzar els recorreguts d’aprenentatge dels nostres alumnes.

En aquest sentit, el mestre Pere Vergés, pedagog del moviment de l’Escola Nova, director de l’Escola del Mar i fundador de les nostres Escoles Garbí Pere Vergés, considerava que “l’escola ha de proporcionar un ambient on [la persona] es pugui desenvolupar espontàniament i en un pla d’iniciativa i així descobrir la seva manera de ser, i amb el temps, per encarrilar les seves aptituds i manifestacions afectives específicament i particularment en el futur”. Així, es defineixen els tres eixos que agrupen les finalitats educatives del nostre projecte pedagògic: pensar, sentir i estimar. En un entorn inclusiu i divers com el nostre, l’escola és per a tothom i tots els alumnes es desenvolupen de forma integral, capaços de pensar, sentir i estimar, com a futurs ciutadans del món amb els seus drets, deures i responsabilitats envers ells mateixos i la comunitat. I es per això que a  la nostra Ciutat-Escola els alumnes desenvolupen càrrecs dins de l’organització de l’escola i participen en la vida democràtica a través dels òrgans de govern, tot fomentant el treball en equip i oferint-los una gran diversitat d’activitats que tenen en compte els seus interessos i capacitats. També l’aprenentatge-servei és una de les pràctiques educatives inclusives que es desenvolupen a les nostres escoles. Es tracta de combinar l’experiència educativa amb la participació en un servei que cobreix alguna necessitat real de la comunitat. Això permet assignar a cada alumne un paper protagonista, on cadascú aporta el seu bagatge de competències i destreses i se sent part de la comunitat social.

La comunitat educativa ha d’avaluar i replantejar les pràctiques docents per garantir una educació inclusiva i de qualitat.

En la revisió del nostre projecte pedagògic, mitjançant Nausica, s’ha donat pas a l’aprenentatge per projectes. L’aprenentatge per projectes permet flexibilitzar el currículum, contextualitzar competències i habilitats i atorgar a l’alumne un rol actiu en el seu procés d’aprenentatge. L’heterogeneïtat dels grups, al mateix temps, constitueix l’escenari ideal per treballar els valors socials i generar espais on els alumnes puguin participar i sentir-se part del grup des de la seva singularitat. L’aprenentatge per projectes permet abordar la vida com a objecte d’estudi. Aquesta és complexa, i per tant, els reptes que ens proposa s’han d’abordar necessàriament des d’un vessant, com a mínim,  interdisciplinari. És així com l’equip docent també es veu involucrat en un treball grupal ja que els projectes requereixen la participació de tots els professors i de l’equip d’orientació psicopedagògica per fer una anàlisi constant de les pràctiques docents. Segons una reflexió de l’expert en educació inclusiva, Melvin Ainscow, sobre bones pràctiques educatives inclusives, la pràctica educativa per projectes ajuda a crear una cultura escolar inclusiva ja que en el moment de dissenyar els projectes es té en compte la totalitat i la diversitat dels alumnes.  Així, el treball per projectes facilita la participació activa en totes fases des procés d’aprenentatge.

Amb la revisió propiciada per Nausica també s’ha introduït el model de dos mestres a l’aula durant els moments de treball específic, que Ainscow considera com una de les mesura de personalització i atenció a la diversitat més eficaç. Disposar de dos professors dins de l’aula pot garantir un major suport als alumnes sense tenir la necessitat de crear grups de millora externs. De fet, Ainscow suggereix que hi ha poca evidència científica sobre l’efectivitat dels grups de millora amb alumnes de capacitats homogènies fora d’aula i considera que aquesta pràctica podria segregar els alumnes, fomentar el seu etiquetatge i excloure’ls del grup.

Així doncs, a les nostres escoles es treballa de forma activa la inclusió, construint una comunitat educativa que s’apropa, s’acomoda i s’adapta a les necessitats educatives de tots els alumnes, respectant-ne les diferències i potenciant les seves capacitats. Les paraules del mestre Pere Vergés mostren com la vocació d’escola inclusiva, tot focalitzant la seva mirada en la personalització,  ha estat present des dels inicis del seu projecte pedagògic a l’Escola del Mar i, que actualment, continuem construint diàriament a les Escoles Garbí Pere Vergés: “L’home que és mestre, perquè estima aquestes ànimes, pures i fines, de criatura, les agafarà d’una a una, i cada una la veurà com una ànima diferent de les ànimes de les altres i no com un ramat d’escolars que cal instruir”.




IV Jornada tècnica de prevenció i d’atenció a adolescents en risc

El passat 19 d’octubre, l’Escola Garbí Pere Vergés va assistir a la IV Jornada tècnica de prevenció i d’atenció a adolescents en risc que organitzava la Fundació Privada Portal cojuntament amb Amalgama-7, dues organitzacions que donen suport a nois i noies amb pluripatologia en salut mental.

La jornada va tenir com a títol “L’adopció: factor de protecció o factors de risc? 18 anys després!” amb l’objectiu de reflexionar, a través d’una mirada transversal i interdisciplinària, sobre com els més de 16.000 nens adoptats a Catalunya estan vivint o viuran la seva adolescència.

Les deu idees clau que els diversos professionals del món de la salut i l’educació van exposar al llarg de la jornada es poden resumir en:

  1. L’adopció en si mateixa no és un factor de risc, sinó un factor de protecció.
  2. Els factors de risc de l’adopció es refereixen a vulnerabilitats ambientals i psicològiques.
  3. Un factor de risc específic de l’adopció és l’abandonament i/o el maltractament que els nens i adolescents havien viscut i que els podria generar dificultats en la capacitat de crear vincle, tenir una sensació de pertinença limitada o baixa autoestima.
  4. L’estructura cerebral té plasticitat, sobretot els primers tres anys de vida. En un context d’abandonament i poca estimulació, el procés de desenvolupament del cervell es pot veure modificat, incrementant el risc de trastorns del neurodesenvolupament.
  5. Segons estudis científics d’Amalgama-7, els nens i adolescents adoptats presenten una major prevalença de trastorns mentals vinculats al control d’impulsos i la desestructuració de la personalitat i més risc d’una psicopatologia més greu que entre els adolescents no adoptats.
  6. És necessària una atenció integral dels nens i adolescents adoptats, amb intervencions biopsicosocials, on els professionals treballin en xarxa i de forma interdisciplinària.
  7. En el context escolar és important fer un seguiment proper dels alumnes adoptats, ja que poden presentar dificultats emocionals afegides (pors, ansietats).
  8. A l’escola és important detectar els primers senyals d’alerta, els quals poden estar més presents sobretot en el pas de Primària a Secundària. Durant aquesta transició, l’alumne adoptat pot tenir sensació de pèrdua de sentiment de pertinença amb el grup d’iguals.
  9. Segons estudis científics, un 54% dels adolescents adoptats estan exposats al bullying a causa de l’estigma social de l’adopció.
  10. En general, l’escola ha de conèixer l’alumne adoptat i detectar quines són les seves necessitats individuals per poder acompanyar-los durant el procés de creixement acadèmic i emocional.