Clara Peya, Premi Nacional de Cultura 2019

El Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA) ha reconegut enguany amb el Premi Nacional de Cultura, entre d’altres entitats i artistes,  la compositora i intèrpret , i antiga alumna de Garbí Pere Vergés, Clara Peya.

La Clara va formar part de la promoció Auf Wiedershen i ja va destacar mentre estudiava a l’escola. Com diu una de les seves mestres, l’Enriqueta Farràs: “Fa més o menys uns vint anys ja ho dèiem: “Aquesta nena és ben especial”.  Ara, el talent d’aquesta jove artista ha estat reconegut per la premsa, el públic i el món de la cultura:  Clara Peya  és compositora, pianista, creadora de diferents espectacles, treballadora incansable, original, espontània, valenta, transgressora, eclèctica, curiosa…”

Des de la Fundació Escoles Garbí estem convençuts que li és ben merescut el Premi Nacional de Cultura 2019. Per això us  recomanem vivament que l’escolteu i gaudiu amb la Clara, perquè ella bé que ho fa amb els seus missatges intensos que no deixen indiferent a ningú, i el que és més entranyable de tot és que sempre té un somriure per al seu públic.

Moltes felicitats Clara!

 




Sara Bartomeus Ferré

Va viure tota l’escolarització a Esplugues. Ara, recorda els 15 anys a l’escola des de la perspectiva d’una arquitecta especialitzada en el disseny i l’estudi de l’espai públic i col·lectiu.

Nascuda a Copenhaguen, va estudiar a Esplugues entre 1970 i 1985, membre de la promoció Lavinía. Llicenciada en Arquitectura per l’ETSAB-UPC, va obtenir també el Màster d’Arquitectura del Paisatge a la UPC. Avui, és professora titular de la Illinois School of Architecture-University of Illinois at Urbana-Champaign, als Estats Units. Des del 1997, també és professora al Màster d’Arquitectura del Paisatge a la FPC i des del 2004 treballa al Departament d’Urbanisme i Ordenació del Territori a l’ETSAV. Ha estat investigadora del LUB- Laboratori d’Urbanisme de Barcelona i membre de la Comissió d’Arquitectura de l’Ajuntament de Barcelona i del Consell Assessor d’Urbanisme i Paisatge-COAC.

En el seu propi estudi, Renau Bartumeus Arquitectes, ha desenvolupat projectes de planificació, de paisatge i d’arquitectura habitatge social, espai públic, equipaments i espais expositius que han estat reconeguts localment i internacionalment. La seva recerca transdisciplinar se centra en els paisatges llindar, espais públics i col·lectius, que són generadors d’habitabilitat urbana, d’identitat col·lectiva i de cohesió social i mediambiental.

“L’èmfasi en la creativitat potenciava els nostres interessos i dons naturals. Ha estat definitiu en la meva vida professional”

Quin és el primer record que li ve al cap en parlar de l’Escola Garbí?
Quan va morir Pau Casals, a la sala de música de baix, asseguts a terra i pintant amb les mans mentre escoltàvem “El Cant dels Ocells”. Em devia impressionar molt perquè el record és molt viu i només teníem sis anys… I també les actuacions al menjador, Sant Nicolau, els poemes, els pessebres de fang… Els Nadals a l’escola eren màgics.

Per què la van escollir els seus pares?
Estem infinitament agraïts als pares per la seva clarividència i esforç econòmic a l’hora de portar-nos a una escola pedagògicament innovadora, laica, progressista i catalanista, en aquells temps tan foscos i retrògrades. Ells havien rebut una educació religiosa i rígida i buscaven per a nosaltres una educació laica però ètica, una formació cívica i humana, l’educació de la persona completa. Els va agradar l’espai i l’ordre que s’hi respirava i, sobretot, la relació entre mestres i alumnes, respectuosa però càlida i personal.

Era conscient llavors de la diferència d’estudiar a Garbí?
Potser no gaire… Tot i que em sorprenia que altres nens odiaven l’escola i nosaltres hi anàvem contents i amb il·lusió. En fer-te gran t’adones de la troncalitat de l’educació en comunitat i del sentiment de pertinença, la responsabilitat o la implicació en la vida política, cultural i artística. Civisme, cultura, llibertat i democràcia en ple franquisme… Brutal!

Algun racó especial de l’escola?
La piscina amb l’olor de clor i els vidres entelats, els passa- dissos de linòleum i les passes sordes de les sabatilles Victòria, les classes i la llum taronja filtrada pels tendals, les parets de totxo i les sanefes de ceràmica dels penjadors, les paneres amb Plastidecor a les taules… A l’exterior, els terrats amb l’estació meteorològica, els jardins amb les sorreres i la caseta de troncs, les grades de BUP…

Recorda amb especial sentiment algun mestre?
De petita, la Margarida Canonge, la Montse Morales, la Teresa Canela, la Núria Vidal i la inoblidable Srta. Ponsati. Més endavant, l’Olívia de Miguel i la Teresa Serra, que juntament amb el Javier Pérez i en Joan Llort van ser claus en la meva adolescència i en la passió per la literatura i l’arquitectura. I em deixo moltes mestres, dones molt potents, que han estat com diuen els americans, autèntiques “role model”.

Com ha influenciat el projecte pedagògic de l’Escola en la seva vida professional?
No dubto que ha estat definitiu l ’èmfasi pedagògic en la creativitat, que potenciava els nostres interessos i dons na- turals. En la vida personal i professional també m’han servit valors com la solidaritat i l’empatia, que m’han portat a un cert activisme i participació compromesa en associacions professionals, culturals i docents, així com, a l’enfoc social de la meva arquitectura, docència i recerca. També l’equilibri entre el lideratge i el treball en equip, essencial en una feina tan coral com l’arquitectura.

Creu que cal incloure més coneixements sobre arquitectura en la formació escolar?
S’ha de fer pedagogia perquè el ciutadà-habitant s’eduqui en
el valor de l’espai, la ciutat i el medi ambient. Això comença des de ben petits. Ajudaria a explicar millor la nostra feina, que no deixa de ser millorar la qualitat de vida de la gent.

“LA NOSTRA ESCOLA ÉS REFERENT EN LA CAPACITAT TRANSFORMADORA DELS ESPAIS SOBRE LES PERSONES I EL CONJUNT DE LA SOCIETAT”

“A l’escola, el projecte arquitectònic i pedagògic es potenciaven mútuament. És una lliçó viscuda molt reveladora de la capacitat transformadora dels espais sobre les persones i la societat. L’organització espacial de l’escola com una ciutat –alhora, com una casa– és la traducció arquitectònica de la seva concepció com a societat. Em venen al cap els arquitectes holandesos Van Eyck i Hertzberger, que han reflexionat sobre l’analogia entre casa, escola i ciutat, i la importància dels espais col·lectius com a espais de transició en qualsevol de les escales. En les seves escoles exploten les qualitats afectives de les formes arquitectòniques i dels espais, que estimulen la interacció entre persones.

L’edifici de l’Escola Garbí n’és també un gran exemple i es caracteritza per la bona articulació i transició entre les classes (habitatges) i els espais col·lectius dels corredors (carrers elevats) oberts al menjador (la plaça pública); la transparència i la comunicació visual entre espais estimulen la socialització; la fluïdesa, la seva bona mida i l’escala humana; la calidesa dels colors, la llum i la continuïtat visual amb l’exterior; la singularització dels espais en forma, volum i també en caràcter, recolzada per l’enfoc pedagògic. El fet d’assignar noms i conceptes a classes i jardins, en lloc de lletres i números, així com de tenir-ne cura i mantenir-los amb els propis càrrecs, fa que l’alumne se’ls estimi i apropiï, que se senti part d’un lloc i d’una comunitat.”

 

 




Ètica periodística versus línia editorial

Avui dimecres dia 12 els alumnes de 1r i 2n de Batxillerat de les nostres escoles han assistit a la sessió d’aquest cicle de conferències del curs.

El tema escollit pels propis alumnes ha estat “Ètica periodística versus línia editorial”, i per a parlar-ne hem comptat amb dues convidades d’excepció, Esther Vera, directora del diari Ara, i Neus Tomàs, subdirectora d’elDiario.es. La moderació ha anat a càrrec de l’antic alumne, Gerard Serralabós, que actualment està estudiant Filosofia, economia i política. Compartint escenari amb ells tres alumnes de cada escola, han traslladat un seguit de preguntes que han preparat en els darrers dies amb els seus companys de curs.

En la última part de la sessió les dues ponents han pogut respondre les preguntes que els han fet arribar la resta de públic assistent.

Ha estat un sessió molt interessant en la que hem pogut compartir i debatre sobre l’ofici de periodista, l’ètica i l’honestedat d’aquesta professió i quina és la funció de la informació periodística en el nostre entorn i en un moment com el que estem vivint hores d’ara al nostre país.

Ens quedem amb una idea,  compartida per les dues ponents:  per a exercir l’esperit crític, cal una “dieta informativa variada”.

 

  

 

 




Mor el novel.lista i crític literari Robert Saladrigas

Autor del llibre L’Escola del Mar i la renovació pedagògica a Catalunya. Converses amb Pere Vergés,  Robert Saladrigas i Riera ha estat un dels novel·listes i assagistes més destacats de la literatura catalana contemporània. Des de jove es  va dedicar al periodisme i va col·laborar en els principals diaris i revistes de Catalunya i de la resta de l’ Estat espanyol. Ha estat vinculat a La Vanguardia durant quaranta anys com a crític literari.

Nascut a Barcelona, passa la seva infantesa entre l’Eixample i el Raval de Barcelona, barris que seran clau en la seva narrativa. És autor d’una extensa obra literària.

Entre els seus llibres més destacats hi ha Boires (1970), amb el que va guanyar el premi Víctor Català; Memorial de Claudi M. Broch (1986), guardonat amb el premi de la Crítica; El sol de la tarda (1992), premi Sant Jordi i Joan Creixells; La llibreta groga (2004), premi Josep Pla; i La mar no està mai sola (1996), premi Carlemany.

La seva gran amistat amb Robert Vergés li va permetre conèixer el seu pare, el Sr. Pere Vergés, i escriure sobre l’Escola del Mar,  textos que són una aportació de primera mà a la història de la pedagogia catalana a través d’un dels seus protagonistes més rellevants.




Miquel Antoja Sabín

Va estudiar fins a primer de batxillerat a Badalona i avui, amb 34 anys, és un dels cuiners revelació a Catalunya. Després de treballar amb Ramon Freixa o Carme Ruscalleda, ara gestiona el seu propi negoci.

Des de febrer de 2017 es dedica a l’assessorament de restaurants, ofereix serveis de càtering i showcookings, a més de col·laborar amb grans marques.

Creu que la seva curiositat per la cuina prové de la bona mà de les seves àvies i la seva mare. Tot i això, Miquel Antoja no es va plantejar dedicar-s’hi professionalment fins que, als 20 anys, un company i amic de classe de l’escola el va animar a iniciar amb ell els estudis d’hostaleria a Sant Pol de Mar. Allà va descobrir que la seva vocació estava lligada al món del fogons. Des de llavors no ha parat de formar-se (curs d’Hostaleria i Postgrau en Pastisseria de restaurants) i ha estat una peça clau dels equips d’alguns del xefs més prestigiosos de la cuina catalana, com Ramon Freixa (dues estrelles Michelin) o Carme Ruscalleda (set estrelles Michelin).

“La cuina és molt més dura i sacrificada del que veiem a la televisió. Però, si hi ha passió, pots arribar allà on et proposis”

 

El primer record que li ve al cap en parlar de Garbí?

Quan recordo l’escola sento felicitat perquè m’ho vaig passar molt bé. La meva classe no tenia bona fama perquè érem una mica enredaires, però els records són molt bons.

Algun racó especial?

Els jardins eren el nostre lloc d’esbarjo i és d’on guardo millors records: els plataners, on jugàvem al túnel del terror; el pinar, on ens amagàvem; i, és clar, la màgia del bosc. També era el lloc on fèiem esport.

I algun professor que recordi especialment…

La Lali, el Tati i l’Eulogi. Van ser els més propers.

Quin era el seu plat preferit del menjador?

Recordo plats com l’escudella o les mandonguilles.

Manté la relació amb els companys de classe?

Amb gairebé tots i no només a nivell personal. Conservo moltíssimes amistats i sovint he confiat en ells per temes laborals: són grans professionals. També he tornat a l’escola per participar en les dues últimes Jornades d’Emprenedors. És una bona iniciativa per tenir contacte directe amb els alumnes, oferir el meu testimoni i aconsellar-los perquè aprofitin al màxim aquesta etapa de la seva formació.

Quan va descobrir la seva passió per la cuina?

Precisament m’hi va animar un company de classe… Als 20 anys jo era una mica bala perduda i un amic de l’escola, en Jordi Cardús, em va convèncer d’estudiar cuina. Ell havia de treballar al restaurant dels seus pares i s’havia apuntat a l’escola de Sant Pol. Em va fer veure que, no només m’agradava el bon menjar, sinó que la cuina m’emocionava.

Avui els xefs són estrelles i la cuina professional està de moda. Què diria a aquells que pensin de ser cuiners?

La cuina és molt més dura del que veiem a la televisió. Els aconsellaria que es preparin bé… El camí implica sacrifici, molta dedicació i disgustos. No és gens fàcil treballar quan els altres gaudeixen. Però, si hi ha passió, pots arribar allà on et proposis.

 




Homes i dones del demà. País de futur. Fomentant l’esperit crític

En el marc de les sessions Homes i dones del demà. País de futur els alumnes de primer i segon de batxillerat de les escoles Garbí Pere Vergés han participat un debat amb responsables dels grups polítics representats al Parlament de Catalunya.

La periodista Mar Galtés, antiga alumna i patrona de la Fundació,  ha moderat la sessió en la qual David Bertran de Ciudadanos, Mònica Sales de Junts X Catalunya, Rut Ribas d’Esquerra Republicana, Jordi Terrades del Partit dels Socialistes de Catalunya, David Cid de Catalunya en Comú-Podem i Jordi Roca del Partit Popular han pogut respondre les preguntes que els alumnes havien preparat per a l’ocasió i també debatre amb tot el públic assistent, en una sessió intensa i molt participativa.

Acostar l’actualitat a l’escola i promoure l’esperit crític forma part de les finalitats educatives del nostre Projecte Pedagògic. A través de la competència ciutadana l’Escola vol formar ciutadans responsables i lliures que siguin conscients del món que els envolta i exerceixin els seus drets i deures, sempre potenciant el diàleg i la mediació en la resolució de conflictes.

 

 




No tenim por

Davant els recents atemptats a Barcelona i Cambrils, les organitzacions representatives de les escoles concertades de Catalunya volem afegir-nos a les mostres de suport a les víctimes i familiars que les escoles han anat publicant a través de les xarxes, així com a les crides a viure en pau i sense por.
La consternació per la violència que no respecta la vida dels altres ha donat pas, com no pot ser d’altra manera, a la certesa renovada que només des del coratge defensant els valors més fonamentals, el respecte a tothom i la solidaritat amb els que pateixen podrem construir la societat que volem, pacífica i lliure.
Les nostres escoles seguiran caracteritzant-se per ser espais d’acollida i integració, on els alumnes s’eduquen joiosament en el respecte i la convivència. Aquesta és la nostra proposta educativa i la nostra resposta a la violència.
Animem a les famílies a viure conjuntament els terribles fets d’aquests dies, a explicar què ha passat als infants amb senzillesa i sense defugir el dolor, a comentar amb els més grans el que ha succeït, escoltant els seus dubtes i donant-los respostes serenes i esperançades. I a tots, petits i grans, fer-los veure que en els moments de gran dificultat les persones donen mostres de bondat, ajudant espontàniament els altres, i que no podem deixar que la por ens paralitzi.
Expressem el nostre suport més afectuós a les famílies de les víctimes. Compartim el dolor dels que han perdut un ésser estimat i ens afegim al desig d’una ràpida i completa recuperació de totes les persones ferides. També volem fer palès l’agraïment als cossos de seguretat, els serveis d’emergències i el personal sanitari.
A aquells que volen imposar el terror, que estiguin certs que en les nostres escoles seguirem educant sense por, en pau, amb la pau i per la pau.

Barcelona, 18 d’agost de 2017

Agrupació Escolar Catalana
Associació Empresarial d’Economia Social
Associació Professional Serveis Educatius de Catalunya
Confederació de Centres Autònoms d’Ensenyament de Catalunya
Federació Catalana de Centres d’Ensenyament de Catalunya
Fundació Escola Cristiana de Catalunya




David Pellicer

Als 16 anys va començar a treballar a l’empresa familiar de fabricació d’ulleres, que acabaria refundant com a Etnia Barcelona. Avui, és una firma de referència arreu del món.

Com recorda els anys a l’Escola de Badalona?
Els meus pares buscaven un centre que reunís les condicions òptimes per al meu desenvolupament. Jo venia d’una escola petita, molt familiar i amb molt pocs recursos.

Què és el que més li va sorprendre?
Les dimensions de l’escola i les seves instal·lacions. També que estava molt neta i la quantitat d’alumnes que hi havia. I la disciplina. M’encantava jugar als escacs: crec que van ser decisius per a mi, van estructurar el meu pensament a nivell estratègic i van ensenyar-me a pensar mes enllà. Hi va haver mestres que van creure en mi i aquest és un valor clau per al desenvolupament de qualsevol nen: que creguin en ell i ho demostrin. Hi havia bona gent, gent amb valors.

Era conscient de la diferència d’estudiar a Garbí Pere Vergés en relació a altres centres?
La diferència era evident, encara que jo, erròniament, mai no vaig donar als estudis la importància que mereixen. Fins que no vaig posar-me a treballar, no vaig adonar-me de la importància que té el saber general.

Com creu que ha influenciat el projecte pedagògic de l’Escola en la seva vida personal i professional?
Vaig estudiar pocs anys a Garbí, però l’Escola m’ha aportat alguna cosa en cada etapa de la meva vida. Em va donar una altre visió de les persones, de les famílies i de l’educació. Jo mai no havia estudiat escacs o ètica com assignatures, i van ser de gran valor.

Quina creu que ha estat la clau del seu èxit professional?
Destacaria la sort de tenir uns pares que m’han ajudat molt. Un moment clau va ser quan el negoci familiar va tancar i, quan tenia uns 16 anys, vaig bolcar-me a intentar recuperar-nos econòmicament. Començar de zero és el millor regal que hagi tingut mai. M’ha ensenyat que tot és possible, pas a pas, de manera autodidacta.

Creu que el món educatiu s’ha d’apropar més a la realitat del món professional?
A banda dels coneixements tècnics, que sempre hi ha temps d’aprendre, l’activitat professional es basa en aptituds que sí que s’haurien de desenvolupar millor a l’escola, mitjançant casos pràctics. Parlo de lideratge, seguretat en un mateix, xerrades en públic (expressió oral i corporal), competitivitat, ganes de fer coses i superar-se… També s’hauria de posar més atenció a explicar el perquè estudiem cada assignatura i transmetre què ens aportaran a les nostres vides un cop siguem adults.

Quins consells donaria a aquells estudiants que vegin el futur molt negre davant l’actual atur juvenil?
Els diria que no en facin un gra massa, que no estem en guerra i el futur pinta molt i molt bé. Jo no sóc millor que ningú, però sí que sóc pitjor que molts. I què? Per què tinc èxit? Perquè el busco! Tothom és capaç, no només de trobar feina, sinó de trobar-la d’allò que més li agrada fer. I es menteixen si diuen que no. Doncs aprèn una professió, treballa gratis, fes-te valer, i ja et pagaran i et valoraran. I tingues tenacitat, estratègia i creu sempre que és possible. Amb aquests tres ingredients, tot és possible. No hi cap altre secret, la resta és treballar, estudiar, provar i sempre millorar. Si estàs disposat a sacrificar-te, l’èxit és allà i no està reservat a uns pocs privilegiats, és de tots. Per què la majoria dels empresaris més rics (econòmicament) vénen de zero? Perquè tot és possible.




Bon Nadal 2016

Tot l’equip de Fundació Escoles Garbí us desitgem molt bones festes i una feliç entrada d’any.




Gonçal Calvo i Pérez

Alumne de l’Escola a Badalona des de parvulari fins a cou, ha aconseguit fer de les seves dues passions –la música i la tecnologia– la seva forma de guanyar-se la vida.

Nascut a Argentona el 1981, va arribar a l’escola de Badalona perquè la seva mare, bibliotecària de la Biblioteca Pública de Badalona, s’havia adonat que els alumnes de Garbí Pere Vergés destacaven per les seves preguntes intel·ligents i el seu interès per la lectura.

Enginyer de telecomunicació per la UPC, també té el grau mitjà de música, especialitat violoncel, pel Conservatori del Liceu, i un Màster en acústica, processament de senyal i informàtica aplicats a la música a la Universitat Pierre i Marie Curie (París).

Després de treballar a Sony i l’aeroport de Barcelona, des de fa cinc anys forma part de BMAT, una empresa tecnològica que té com a missió millorar el món de la música identificant en temps real milions de cançons a Internet i canals de ràdio i televisió d’arreu del planeta.

 

El primer record que li ve al cap en parlar de l’escola…

Complicat! Hi vaig passar tants anys que en guardo molts. El primer que recordo són, potser, els espais i els jardins que ajudaven a crear aquell món de mons que era l’Escola.

Què és el que més li va sorprendre de Garbí Pere Vergés?

Vaig començar a estudiar-hi de ben petit i, clar, el que passava a l’escola era normal per a mi. Els càrrecs, els colors –el meu era el verd–, les dècimes, les eleccions generals, el llibre de lector i tantes altres coses… Formaven part d’un projecte que anava més enllà d’ensenyar la lliçó.

Era conscient de la diferència d’estudiar a Garbí Pere Vergés en relació a altres centres?

Sí, a les tardes passava força hores al conservatori de música o a l’acadèmia d’idiomes, i allí coneixia nois i noies d’altres centres. Recordo la satisfacció amb què els explicava com era la vida a l’escola.

Algun mestre que recordi de forma especial?

De mestres, n’hem tingut uns quants i tots han deixat
petjada, cadascú amb el seu estil. Per ells han passat molts alumnes i, per això, fa molta il·lusió quan, després de tants anys, es recorden de tu i de les anècdotes viscudes. Potser nosaltres també els hem deixat alguna emprempteta. Des d’aquí, una abraçada!

I algun racó màgic?

Segurament la biblioteca ocupa un lloc especial. Hi penso i encara puc sentir-ne l’olor, de fusta i llibres, i la claror dels finestrals que donaven a la façana i al jardí dels cedres.

Manté relació amb els companys de classe?

Sí. Amb alguns ens trobem de tant en tant; amb d’altres seguim en contacte a través de les xarxes socials. Amb els companys amb qui hem compartit anys de classes sempre hi ha una relació especial. Ens uneix un vincle profund, com fraternal.

Com ha influenciat el Projecte Pedagògic de l’Escola en la seva vida personal i professional?

Penso que l’escola ha contribuït significativament a desenvolupar el meu sentit de la responsabilitat. Un dels seus punts forts és la capacitat de fer sentir l’alumne protagonista i actor indispensable pel seu funcionament.

La música ha estat una part important de la seva formació. Com recorda el paper de la música a Garbí Pere Vergés?

Com que l’hora escassa setmanal de música se’m feia curta, mirava de participar en tot allò que hi tenia relació: la coral, el conjunt de flautes de bec, audicions…

Creu que la formació musical té prou pes al nostre país?

La música ens envolta arreu i a tota hora però en l’educació general està força oblidada, i l’enèsima reforma educativa l’ha condemnada a la marginació. Com la dansa o la plàstica, és una eina transformadora que eixampla els nostres límits comunicatius i, a banda de la seva funció social, contribueix al desenvolupament cognitiu. Tothom hauria d’aprendre a tocar un instrument!

També és enginyer de telecomunicació. Què diria als estudiants que vulguin optar per estudis tècnics?

Hi ha una necessitat creixent de crear tecnologies eficients per accedir, processar i interpretar la quantitat ingent de dades que generem avui en dia, en un viatge que ens ha de dur de la societat de la informació a la societat del coneixement. Diria als estudiants que si fan allò que els apassiona sempre trobaran el seu camí. Jo he unit música i tecnologia!