image_print
ApuntsDestacadaGeneral

Els joves estan canviant en un moment on les xarxes socials i la diversitat de fonts d’informació a Internet tenen una forta presència. El canvi es produeix a nivell cognitiu, adaptant la forma d’aprendre als nous ecosistemes informacionals; a nivell social, potenciant la seva participació; i a nivell de valors, transferint el seu coneixement al món postdigital.

En aquest context l’aprenentatge a les escoles ha de potenciar les capacitats dels alumnes per ser eficaços en la cerca, crítics en la selecció i eficients en la gestió de la informació. Sense aquestes habilitats i en un entorn on cada dia hi ha més continguts nous que amplien els coneixements que estan al seu abast, els alumnes corren el risc de caure en una saturació informativa.

Alfons Cornella va introduir el terme infoxicació, suma entre informació i intoxicació, l’any 1996 per descriure l’estat d’una persona incapaç de comprendre i assimilar tota la informació que li arriba. Donat que cada vegada és més fàcil la divulgació i la creació de continguts resulta que cada cop és més difícil mantenir-se al dia per culpa del volum i la velocitat de circulació de la nova informació.

Els efectes de l’entrada constant d’informació poden afectar el funcionament de les persones. L’excés d’informació limita la nostra capacitat de comprendre. Per a processar molta informació s’ha de saber dominar-la. Només algú que ha aprofundit en una matèria, que ha llegit molt sobre el tema, pot processar ràpidament informació: sap el que és cert, sap el que és probablement cert, i el que òbviament és fals. Aquesta és una de les paradoxes de la nostra era: no tenim temps d’aprofundir en res, de ser un expert, el que ens donaria capacitat per a gestionar ràpidament molta informació; en lloc d’això, processem més i més informació abans de convertir-nos en experts d’algun tema. Llegim massa i entenen molt poc del que llegim.

Per això, el fenomen de la infoxicació influeix molt en les persones. Bawden i Robinson, al seu estudi dels efectes de la sobrecàrrega informativa, parlen del sentiment que causa en la persona. Normalment s’associa a una pèrdua de control sobre la situació, i sovint amb el sentiment de veure’s col·lapsat. Aquest sentiment dut a l’extrem pot arribar a malmetre la salut. Les principals alteracions psicològiques que es produeixen són:

  • Atenció parcial contínua
  • Dèficit d’atenció
  • Distracció i impaciència per l’elevada quantitat d’estímuls mentals rebuts.

Snooks, per la seva banda, defineix els 8 impactes crítics de la sobrecàrrega informativa:

  1. Distraccions i interrupcions
  2. Pèrdua del focus, de la concentració
  3. Multitasca
  4. Presa de decisions no meditades, pobres
  5. Manca de temps per pensar, per interioritzar
  6. Disfuncions en el lloc de feina
  7. Repercussió en la salut mental i en el benestar de la persona
  8. Qualitat de vida (afecta qualitativament i quantitativament)

En una era intensiva en informació saber gestionar la informació és crític, i l’alfabetització funcional, una competència essencial per a l’avanç d’una societat i una economia altament competitives. Per ser autosuficients ens cal saber “navegar”, saber discriminar la qualitat de la informació rebuda i saber dominar la sobrecàrrega d’informació. Per tant, la resposta a la infoxicació passa per prendre el control de l’entorn d’informació d’un mateix, tot incloent les tecnologies de la informació. Aquest fet no evita només el fet de sentir-se controlat per la informació sinó que també evita el sentiment de superació que genera la sensació d’ansietat davant la informació.

Per entendre quin és l’objectiu de l’aprenentatge en el tractament de la informació i l’organització de l’entorn de treball i aprenentatge referenciarem Mena Muñoz:

“La mejor forma de gestionar, organizar, seleccionar, segmentar, elegir o filtrar contenidos para no provocar una sobrecarga informativa es por medio de la forma más primitiva de tecnología que existe: la implicación de un ser humano.”

Les competències de l’àmbit de digital, segons el currículum de primària i secundària de la Generalitat de Catalunya, es categoritzen en quatre dimensions i una d’elles és el “Tractament de la informació i organització dels entorns de treball i aprenentatge”.  Aquesta dimensió fa referència a les capacitats relacionades amb:

  1. Cercar, contrastar i seleccionar informació digital adequada per al treball a realitzar, tot considerant diverses fonts i mitjans digitals.
  2. Construir nou coneixement personal mitjançant estratègies de tractament de la informació amb el suport d’aplicacions digitals.
  3. Organitzar i utilitzar un entorn personal de treball i aprenentatge amb eines digitals per desenvolupar-se en la societat del coneixement.

Fig. 1 Documentar-se evitant la infoxicació

El Projecte pedagògic de la Garbí Pere Vergés recull aquesta competència metodològica en la finalitat educativa número 7: “Optimitzar l’ús dels diferents recursos per informar-se, aprendre, comunicar-se i resoldre situacions reals de manera eficient”. Amb l’objectiu de donar-hi resposta, a les nostres escoles treballem no només perquè l’alumnat adquireixi habilitats instrumentals per a l’organització dels entorns de treball i la cerca i processament de la informació, sinó també, i sobretot, perquè n’assoleixi un ús crític i responsable adreçat a la resolució de qüestions i problemes de la vida quotidiana i la seva adequada gestió en entorns de treball personalitzats. Es tracta, doncs, d’aprofitar i utilitzar, amb criteri, els recursos digitals per a l’aprenentatge al llarg de la vida.

Per tal que els nostres alumnes mantinguin l’equilibri entre el temps per saber i el temps per fer, des de l’escola estimulem la recerca, potenciem la creativitat, facilitem el treball en equip, optimitzem els aprenentatges i reduïm el temps necessari per a l’execució rutinària i repetitiva de tasques sistemàtiques.

L’equip docent i les bibliotecàries col·laboren perquè els alumnes siguin capaços d’aprendre a seleccionar i destriar en el gran mar de la informació; de crear un sistema o estil de gestió de la informació propi i siguin conscients del que reben, com i quan, i prenguin mesures per limitar la quantitat de connexió, però no la qualitat. El nostre projecte pedagògic articula el procés d’ensenyament-aprenentatge a través del treball global i el treball específic.

En temps de treball global es presenten nous continguts i s’entrena l’alumnat en l’ús del mètode científic per resoldre qüestions complexes d’una situació propera. La seqüència d’activitats d’ensenyament i aprenentatge en aquest temps permet desplegar les competències metodològiques d’estratègia de cerca, tractament i gestió d’informació. Els alumnes treballen en grups amb un objectiu comú com a equip de treball. Per tal de resoldre el repte han de fer recerca d’informació que els pugui servir de referència per tal d’experimentar-ho i després aplicar-ho al repte que se’ls ha plantejat, tant utilitzant aplicacions de treball cooperatiu com compartint recursos i establint estratègies de gestió de temps i eines de comunicació cosa que els permetrà canalitzar positivament l’enorme flux d’informació i la hiperconnectivitat en què viuen actualment.

En conclusió, mantenir-se ben informat, generar nou coneixement i digerir la informació, filtrar-la, analitzar-la, discutir-la, sintetitzar-la i elaborar-ne de nova, requereix de temps: temps per escoltar, temps per visualitzar, temps per llegir i temps per conversar.

ApuntsDestacadaGeneral

És evident que actualment les tecnologies i internet formen part de la nostra vida, del nostre dia a dia i, com és lògic, també de les nostres aules. Ja fa anys que a les Escoles Garbí Pere Vergés apostem per una mirada integradora de la tecnologia, on l’alumnat desenvolupa la competència digital de forma natural i englobada en la resta d’aprenentatges.

Al pròleg del llibre de Jordi Jubany,  ¿Hiperconectados?. Educarnos en un mundo digital”,  en Carles Capdevila explica que un expert en la matèria li va recomanar col·locar l’ordinador en un espai comú de la casa per poder, d’aquesta manera, acompanyar els seus fills i saber l’ús que en feien, així com el temps que hi dedicaven. Capdevila afegeix que “just quan celebrava aquesta petita solució domèstica, els telèfons intel·ligents han fet que internet entri a les habitacions. I ara què?”. Aquesta pregunta ens evoca la idea de la necessitat  d’educar alumnat en l’ús de les tecnologies dins del paradigma constant de canvi tecnològic.

D’aquesta reflexió en sorgeixen, bàsicament, dues preguntes: Per a què s’utilitzen les tecnologies a l’aula? Quins beneficis ens aporten a les pràctiques educatives? Cèsar Coll i Carles Monereo al seu llibre sobre Psicologia de la educación virtual. Enseñar y aprender con las tecnologías de la información y la comunicación. plantegen les diferents funcions de les eines tecnològiques i digitals en educació en funció de l’espai que ocupen en el triangle interactiu de l’aprenentatge, on apareixen tres elements: l’alumne, el contingut i el mestre.

Triangle interactiu de l’aprenentatge

 

Aquests autors plantegen que hi ha 5 opcions diferents en relació al seu ús:

  1. Com a instruments mediadors entre l’alumnat i els continguts d’aprenentatge: quan es realitzen tasques d’ensenyament-aprenentatge, o bé, en processos de recerca d’informació.
  2. Com a instruments mediadors entre els docents i els continguts d’ensenyament-aprenentatge: per a fer presentacions o per a gestionar el dia a dia de l’aula (calendaris, notes, etc.).
  3. Com a instruments mediadors entre el professorat i l’alumnat: comunicació i lliurament de tasques.
  4. Com a instruments per poder fer el seguiment del procés d’aprenentatge de l’alumnat i acompanyar-lo des d’una mirada d’avaluació formativa i formadora.
  5. Com a instruments generadors d’entorns i espais de treball i d’aprenentatge: espais d’aprenentatge col·laboratiu o individual en línia o les carpetes virtuals d’aprenentatge.

En termes d’etapes evolutives, a partir dels 9 o 10 anys, els infants es fan més conscients dels seus pensaments i sentiments i comencen a socialitzar-se establint vincles emocionalment més forts amb la resta de companys. És en aquest moment quan el treball en equip guanya importància i, per tant, és el moment adequat per començar a utilitzar les eines que les tecnologies ens ofereixen a nivell de treball cooperatiu. A partir dels 12 i fins als 16 anys, tal i com ens descriu Piaget, l’alumnat entra en l’etapa de les operacions formals o del desenvolupament del pensament abstracte, on el pensament esdevé molt més formal i deductiu, de manera que els alumnes comencen a tenir una millor comprensió del món global. En aquesta etapa la mediació que fan les tecnologies entre el contingut i l’alumnat pren cada vegada més importància, de manera que es potencia la cerca d’informació com a part indispensable de la competència digital que han de tenir els ciutadans d’avui.

En el cas de la nostra escola, els diferents usos de les tecnologies estan en funció del temps de treball en què ens trobem, ja sigui el temps de treball global o el temps de treball específic.

En el temps de treball específic les tecnologies s’utilitzen per treballar l’exercitació sistemàtica i progressiva dels diferents continguts, és a dir, prenen un paper mediador entre el contingut i l’alumnat. Per exemple, un  alumne de 1r de Batxillerat, havent treballat a l’aula els pronoms febles, en treballa interactivament i a nivell pràctic el seu ús.  Avança de manera individual, s’autocorregeix i pren consciència de quins són els punts ens què té dubtes i quins són aquells que domina més. Durant aquesta exercitació tindrà els companys i el professorat al seu abast per poder resoldre els dubtes que li vagin sorgint.

Durant el treball global l’alumnat, generalment, no treballa de forma individual, sinó que ho fa en grups, partint sempre d’una situació propera a la realitat i amb un objectiu comú com a equip de treball. Posem per cas que plantegem a l’alumnat resoldre el repte de purificar aigua bruta i deixar-la apta de nou per al consum humà, tot prenent consciència del que implica la contaminació dels recursos hídrics. Per resoldre-ho els caldrà fer recerca d’informació que els pugui servir de referència per tal d’experimentar-ho i després aplicar-ho al repte que se’ls ha plantejat.

Però, més enllà de tots els aspectes positius que l’ús de les noves tecnologies aporten al desenvolupament personal i intel·lectual dels nostres alumnes, no podem obviar els riscos que l’ús de les noves tecnologies amaguen. Bàsicament el que ens preocupa quan obrim la porta d’entrada a les noves tecnologies als nostres nens i adolescents és que accedeixin a continguts inadequats i que puguin comunicar-se amb desconeguts o que puguin desenvolupar una addicció en relació amb l’ús de la tauleta, l’ordinador, el mòbil o la videoconsola. Davant d’aquestes pors la resposta sempre ha de ser clara. No podem prohibir-ne l’ús ni tampoc podem tancar els ulls i mirar cap a una altra banda mentre hi accedeixen. L’única resposta que hem de donar a aquesta problemàtica és l’educació dels nostres fills en matèria tecnològica. El mot educar prové del llatí educare i significa, entre altres accepcions, conduir. I és això mateix el que, com a educadors, hem de fer sempre, conduir els nostres alumnes. I els conduïm i els guiem quan realitzem projectes a l’escola i ho hem de fer també en l’ús dels nous dispositius. Per garantir aquesta conducció, aquest acompanyament, hem de treballar a dos nivells. Per una banda, hem d’anar-los dotant de recursos de protecció personal:  hem de potenciar la seva presa de decisions, fomentar la mirada crítica, incrementar l’autoestima i l’assertivitat i acompanyar-los en l’adquisició d’habilitats socials. I per altra banda, els hem de protegir de tot allò que encara no estan preparats per afrontar. Així doncs, en el trànsit entre el primer contacte i fins arribar a l’ús responsable de les noves tecnologies  els hem d’anar guiant i acompanyant, primer d’una manera molt evident i després d’una manera més indirecta, però sempre vetllant perquè no en facin un mal ús. L’objectiu final, com ho és tot el que treballem amb els nostres alumnes, és aconseguir la seva plena autonomia.

Des de l’escola treballem en aquesta direcció, reforcem el treball personal del dia a dia a fi de dotar-los de recursos de protecció personal, però també hem incorporat eines de protecció i seguretat. En aquest sentit, l’ús d’aplicacions de control a l’aula de l’ús dels dispositius esdevé fonamental com a eina complementària en la seva formació personal. Partint sempre del criteri d’educar en llibertat i amb la voluntat de treballar sense restriccions, aquesta eina ens permet personalitzar l’acompanyament que fem en aquest procés d’immersió en el món de les TIC, configurant-la en funció de les característiques i autonomia de cada alumne.

Davant del binomi seguretat-privacitat, el repte és formar alumnes que s’autoprotegeixin i per arribar en aquest punt hem de començar per la supervisió i l’acompanyament de l’ús de les tecnologies, amb l’única voluntat de seguir avançant en el camí de formar alumnes responsables i lliures, capaços de prendre decisions fonamentades i reflexionades.