L’estrena de Solitud al TNC

El grup de literaris de 2n de Batxillerat vam anar a l’estrena de Solitud, al Teatre Nacional de Catalunya.

image_print

Era un vespre de cel clar amb poques estrelles al cel i un fort fred vent, però el grup de literaris va quedar igualment, al Teatre Nacional de Catalunya.

Eren les vuit i ja estaven tots reunits, algú gairebé es queda a les portes per haver arribat tard, però tots van aconseguir l’objectiu: dirigir-se cap aquell gran teatre. A l’entrada hi havia una gran multitud, tots anaven pel mateix motiu, l’estrena de l’obra més reeixida de Víctor Català, Solitud.

A l’hora d’entrar ens van separar en dos grups per a anar a les respectives localitats, però en el fons tots estàvem units pel mateix: la posta en escena. Els actors anaven escalfant, un corria amunt i avall, l’altre feia posicions de ioga, la Mila no deixava de gesticular… mentre el públic buscava la butaca per asseure’s.

L’obra va començar i tots van ser sobtats per una gran campana essent alçada sobre el decorat. L’argument procedia a la vegada que el decorat s’anava muntant. La veu omniscient de la narradora era dita pels personatges descrits, respectant així les grans descripcions que caracteritzen l’obra.

En un instant i sense que ningú s’adonés ja havien arribat a la mitja part i van aprofitar els descans per sortir i prendre l’aire. Quan van tornar l’escenari havia canviat radicalment, s’acostava el desenllaç amb un llarg i frenètic monòleg de la Mila. Així fou com el nostre grup de literats va arribar al final sense gairebé adonar-se’n, això sí, amb una llarga ronda d’aplaudiments que van fer sortir els protagonistes fins a quatre vegades.

Amb tot la nit seguia igual, amb el vent i el fred i el cel clar, però estigueu segurs lectors que alguna cosa havia canviat en el cors dels literats.