1

Acte MNAC : El poder dels símbols

La Creativitat, per què?

Per què avui dia cada cop sentim més veus provinents dels pragmàtics mons empresarials reclamant a les escoles que incentivem la CREATIVITAT dels nostres alumnes? Com els afecta als seus negocis? Per què estan reclamant “quelcom” més que les habilitats i els coneixements pragmàtics?

Les veus esmentades assenyalen persistentment en la direcció dels ensenyaments artístics com la via que, des de l’escola, permet fer créixer la creativitat dels nens, adolescents i joves: la música, l’art visual i plàstic, el teatre, la dansa i la literatura. Però, què fa que aquestes disciplines siguin creatives?

Nosaltres pensem que una ment i una sensibilitat creatives són aquelles que es fan preguntes, que qüestionen el món en què viuen, que tenen avidesa de coneixement i de comprensió. I fruit d’aquest neguit, prenen posició, és a dir, “tenen idees”.

Aquest és l’immens tresor dels ensenyaments artístics i el comparteixen amb d’altres àmbits del pensament com la filosofia o la història. Per això hi estan íntimament relacionats.

Des del Batxillerat Artístic, a l’Escola Garbí Pere Vergés, cada curs desenvolupem un Projecte Artístic que encarna aquesta ambició i que sintetitza l’essència del procés creatiu, columna vertebral d’aquest batxillerat. Enguany, es titula EL PODER DELS SÍMBOLS. Dimarts 20 d’abril vam fer l’acte de presentació al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).

La Creativitat, com?

La creativitat, per créixer, necessita poder desenvolupar-se en alguna direcció concreta. Necessita d’un ordre que li doni el suport adient sobre el qual poder establir relacions. Una de les millors maneres de generar aquest ordre és mitjançant una metodologia.

A principis del segle XX, artistes, pensadors i psicòlegs, es preguntaven sobre l’essència de la creativitat perquè desitjaven poder donar forma a les seves obres amb total llibertat intel·lectual i estètica. És a dir, amb independència de les concepcions ètiques, morals i estètiques que la societat del seu temps els imposava. Molts van arribar a la conclusió que crear era la capacitat de “donar forma a una idea”.

Així doncs, per a nosaltres, la persona creativa es fa preguntes i “en el procés té idees”. El procés és el camí imprescindible per a poder reflexionar. I el llenguatge que utilitzi per a vehicular les seves reflexions influeix necessàriament en la manera de cristal·litzar-les en “idees”. En art, les idees no prenen la forma d’una fórmula matemàtica, bella per la seva simplicitat, ni d’un teorema científic. En art, les idees esdevenen FORMES que tenen múltiples ressonàncies significatives tant per al creador com per a cada espectador.

Fernand Léger, Adolf Hölzel i Johannes Itten van desenvolupar una teoria sobre la creativitat basada en la sensibilitat humana. Analitzant com els humans ens relacionem amb el món, i per tant amb les nostres emocions i sentiments, van treballar amb els estímuls sensorials que rebem mitjançant els cinc sentits. Es van adonar que els estímuls càlid-fred, lluminós-fosc, recte-corb, dur-tou, proper-llunyà i tantes altres dualitats, tenen per a nosaltres una profunda significació emocional. Pel que fa a les arts visuals, van concretar tres àmbits en què podem organitzar aquest immens potencial: la forma, el color (incloent la llum) i la matèria. És així com van enunciar la TEORIA DELS CONTRASTOS: mitjançant la utilització expressa de contrastos de formes, de colors i de textures-materials en una obra, autor i espectador són convidats a submergir-se en un món d’experiències que els conduiran a “prendre consciència” d’alguna “idea” important per a ells.

Aquesta és la metodologia que utilitzem en el Projecte Artístic. Cada alumne-artista reflexiona sobre quins són els seus interessos i inicia el procés de formalització-reflexió jugant a plantejar dualitats sensorials com les abans mencionades tant en el món de les formes, com dels colors, com de les matèries i textures, que sintetitzin les seves sensacions respecte al tema. Com a resultat, obtenen una rica “paleta” de recursos formals que ja estan impregnats de significació i que els impulsen novament al joc tot combinant-los. I, en el gaudi del joc, apareix el discurs: la forma: la idea.

En el procés, la forma definitiva de l’obra es va fent a si mateixa i depèn de moltes decisions igualment significatives com les tecnologies a utilitzar (fotografia, vídeo, tècniques artístiques manuals…), la vinculació amb l’espai expositiu, la grandària, el grau de figuració o d’abstracció, etc.

Com a resultat, les obres dels alumnes són d’una gran diversitat temàtica i formal, clar reflex de la seva diversitat i complexitat com a grup de persones.

Cal alimentar la Creativitat

La teoria de contrastos permet anar a l’essència del procés de creació sense estar subjecte a cap estètica preconcebuda. Cada decisió formal està impregnada de significació. La significació, però, creix en complexitat i profunditat en funció del bagatge vital i cultural de cada persona. Per créixer, cal alimentar-lo mitjançant vivències i el coneixement de les obres d’altres artistes. Nosaltres els anomenem REFERENTS.

Els referents són exemples de com altres artistes han reflexionat sobre un tema similar al nostre i han donat forma a la seva idea utilitzant uns recursos concrets. En estudiar-los, aquells recursos s’impregnen d’una significació molt especial.

En l’obra de l’alumna Candela Roman, Expressió, el crucifix romànic Majestat Batlló del MNAC va proporcionar un d’aquests recursos. La fusta tallada ens ha arribat parcialment descoberta de la capa de pintura policromada. Aquest contrast entre cobert-descobert es va carregar poèticament de la idea de falsedat-autenticitat. Idea que es va nodrir també amb la dualitat interior-exterior que les escultures contemporànies de Barbara Hepworth li van suggerir mitjançant el contrast de materials i acabats superficials.

L’obra de l’alumna Mar Prat es va inspirar en un fragment de teixit copte del MNAC, així com en les obres amb teixits de l’artista contemporani Alberto Burri. La idea de construir quelcom mitjançant la unió de fragments es va convertir en una metàfora poètica de les seves reflexions sobre el camí vers la felicitat. La vida entesa com a conjunt d’experiències emocionalment diverses trobava la seva formalització en el contrast de teixits, de colors i de cosits entre els fragments.

A la videocreació de l’alumne Ivan Loma, l’escultura Desconsol de Josep Llimona del MNAC li va suggerir una dualitat formal: formes prismàtiques-formes orgàniques. La rigidesa i duresa del prisma contrasta amb la fluïdesa de la forma orgànica que ell sintetitza en una esfera i a la qual atribueix una significació positiva d’alliberament. Les obres del videoartista contemporani Bill Viola el van ajudar també a utilitzar els contrastos de llum, color i ritme per a potenciar la seva idea.

Finalment, l’alumna Emma Ramos ha creat una obra amb una formalització més conceptual. És una selecció de fragments d’obres de la història de l’art que han reflexionat sobre la bellesa i que Emma disposa sobre un suport tridimensional perquè dialoguin entre si i amb l’espectador. La delicadesa, serenor i harmonia que troba en la pintura de bodegons de flors dels segles XVI al XIX, representada amb l’obra de Francesc Jubany al MNAC, és l’atmosfera poètica que impregna tota l’obra. En contrast, la videocreació Blow up de l’artista contemporani Ori Gerscht, que consisteix en la filmació a velocitat molt lenta de l’explosió d’un bodegó congelat de flors reals, li va suggerir que una imatge exquisidament delicada pot, en realitat, estar parlant d’una acció extremadament violenta, no harmònica.

La Creativitat útil?

Intentant donar una resposta a la pregunta que hem recollit a l’inici, la creativitat no només ajudarà a la nostra societat a trobar solucions no previstes a problemes concrets, que és probablement l’exigència del món empresarial. La creativitat, o almenys nosaltres la concebem així, és una eina excel·lent perquè les persones creixin de manera integral, amb capacitat de resoldre problemes sí, però, sobretot, de viure amb plenitud.

Nuccio Ordine reclamava al seu llibre La utilitat de l’inútil. Manifest que el món capitalista i globalitzat s’adonés de la importància d’allò “inútil”. S’estava referint a totes aquelles disciplines que potencien el pensament lliure com la filosofia i l’art. A l’antiga Grècia, només podien dedicar temps a pensar i a escriure poemes aquells que no necessitaven dedicar el seu temps i esforç a guanyar-se la vida. Només els aristòcrates, amb les seves necessitats físiques cobertes, podien dedicar-se a alimentar l’ànima.

Al món contemporani, amb els ideals de llibertat i democràcia, la lluita per la subsistència material és molt més complexa i estesa a tota la població. I amb tants altres valors ancestrals caiguts, és difícil trobar referents que permetin a cada persona trobar el seu lloc al món i un sentit a la seva vida. Un bon camí per fer-ho és crear espais en què l’individu es senti momentàniament transportat a un món alliberat de les exigències materials i poder reflexionar serenament sobre allò que l’omple.

Els deixem l’enllaç a la pàgina web del projecte artístic : El poder dels símbols

 

 




Crònica : Visita al MNAC

Aprofitant que estem estudiant el Romànic, el Gòtic i el Renaixement, vam poder anar a veure algunes de les obres emblemàtiques d’aquestes èpoques que hi han exposades.

En grups de dues persones havíem d’explicar a la resta de la classe l’obra que ens havia assignat l’Anna, i teníem l’oportunitat de presentar-la amb l’obra original al costat, motiu principal pel qual fèiem l’excursió. Quan vam acabar tots de presentar vam tenir un temps lliure per poder continuar donant una volta pel museu.

Finalment vam tornar cap a l’escola a les 14:00h a temps per fer l’última classe del dia.




Visita MNAC i Pavelló alemany

Hem visitat el conjunt urbanístic i arquitectònic de l‘Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Aquest fragment de ciutat és avui dia la Plaça Espanya i l’eix del Passeig de Maria Cristina.

El 20 de maig de 1929 es va inaugurar el recinte firal a Barcelona sense sospitar que pocs mesos després esclataria una de les pitjors crisis econòmiques i socials del món contemporani: a finals d’octubre es va produir el crac borsari a Nova York. A casa nostra, aquest fet va implicar el pas de la dictadura de Primo de Rivera i la monarquia d’Alfons XIII a l’inici de la Segona República Espanyola.

Però al maig del 1929, a Barcelona es van trobar tots els països occidentals desenvolupats mostrant les seves cultures i productes industrials. Entre ells, Alemanya. Aquest darrer país havia tingut també la seva evolució en perdre la Primera Guerra Mundial al 1918: de l’Imperi Germànic va passar a la República de Weimar. Tot i la duríssima crisi de postguerra, Alemanya havia començat a recuperar-se i a encarar el futur amb optimisme. Fruit d’aquest esforç va resultar el Pavelló alemany que va construir per l’Exposició l’arquitecte Mies Van der Rohe. Tenim l’enorme sort de gaudir-lo avui dins del recinte firal. Amb aquell edifici petit i discret, Mies va donar a conèixer al món sencer el nou llenguatge de l’arquitectura contemporània. Un llenguatge propi del seu temps i que era capaç de combinar l’exigència racionalista de l’estructura metàl·lica i del vidre amb el poder expressiu dels materials nobles com el marbre travertí o l’ònix i de la natura mateixa, present en la vegetació i en les superfícies d’aigua.

En complet contrast amb la voluntat alemanya de projectar una imatge de modernitat, progrés, cultura i poètica, el Palau Nacional del recinte firal va donar forma als principis més conservadors de la monarquia espanyola. Per això va utilitzar una combinació d’estils historicistes tot configurant una mena d’escenografia ampul·losa i grandiloqüent. Avui en dia, però, aquest edifici acull una de les col·leccions d’art més importants del món: l’MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya).

Nosaltres hi hem entrat per a visitar la col·lecció d’Art Modern, és a dir, s XIX i XX. Entre les seves obres hem pogut gaudir de diverses peces del temari de la nostra matèria i de l’examen de Selectivitat: Marià Fortuny, Miquel Blay, Auguste Rodin, Leandre Cristòfol i Mies Van der Rohe. Hem fet un meravellós viatge que s’inicia a l’entorn dels pintors i escultors de la segona meitat del segle XIX, la seva imatge, la seva formació, els seus clients burgesos i sobretot el seu taller, el lloc quasi màgic, escenari de les seves creacions. En un segon àmbit, hem vist com els artistes reflectien una altra visió de la societat del seu temps, més desfavorida. Paral·lelament, la influència de les cultures islàmiques i nipona així com la relació amb la fotografia van suposar un impuls enèrgic vers l’experimentació del llenguatge visual cosa que va donar lloc a les avantguardes del segle XX. Finalment, els conflictes bèl·lics de la Guerra Civil Espanyola i de la Segona Guerra Mundial van marcar un estat anímic a la recerca d’allò salvable de la civilització occidental per a poder fer un possible un “tornar a començar”. És l’entorn en què es van desenvolupar les darreres obres de la col·lecció, especialment les de l’Informalisme.

Visita MANC i Pavelló alemany – Batx2 – 2021 de comunicaciogpv



Visita al MACBA

Els alumnes d’Història i Fonaments de les Arts de 2n de Batxillerat Artístic vam poder fer una sortida malgrat la pandèmia. El lloc escollit va ser el MACBA, el Museu d’Art Contemporani de Barcelona.

La sortida tenia tres objectius, per una banda, observar el museu com a edifici i la seva relació amb el complex entorn urbanístic. L’arquitecte americà Richard Meier va optar per una intervenció rupturista amb l’entorn tot creant una plaça dins d’un teixit urbà molt dens com és el del barri del Raval. L’edifici el va organitzar seguint els principis compositius que el gran arquitecte Francosuís Le Corbusier va explorar durant el seu període pictòric amb el Purisme i tota la seva producció arquitectònica.

Per altra banda, uns dies abans del dia de la Dona, vam voler visitar l’exposició sobre l’obra d’una de les artistes conceptuals catalanes més importants de la segona meitat del segle XX. Parlem de Fina Miralles. Ens va sorprendre la qualitat i la profunditat de les seves propostes. La seva negació a integrar-se en el mercat de l’art li va permetre actuar amb total llibertat creativa i reivindicativa. En aquest sentit, una de les obsessions de Miralles ha estat i és la reflexió constant sobre què és allò essencial a la vida i que ella relaciona sempre amb la natura i amb l’art. Un altre dels seus àmbits de treball és la revisió sobre la dona i la seva relació amb diverses dimensions com la societat, el poder, la cultura, la sociologia, la història i la imatge.

Finalment, vam poder visitar la col·lecció permanent del museu que arrenca des de l’any 1929, amb la crisi econòmica mundial i que a casa nostra va tenir implicacions tan transcendentals com la creació de la Segona República Espanyola i la Guerra Civil. El recorregut discorre pels principals moviments artístics de la segona meitat del segle XX així com també algunes peces del panorama tan divers de finals del segle XX i del segle XXI. Ens va servir moltíssim per a reconèixer molts dels conceptes històrics i artístics que hem estat treballant a l’escola des d’inici de curs.




El poder dels símbols

És la culminació del Projecte Artístic que desenvolupem cada curs. Per a nosaltres, el projecte és una oportunitat molt especial ja que aprenem diverses metodologies per a reflexionar creativament sobre un tema i per a donar forma a les nostres idees, emocions i sentiments. Durant el procés utilitzem coneixements i processos propis de les matèries del Batxillerat Artístic així com del Batxillerat en si mateix.

Ara és el moment de compartir el nostre procés amb tots vosaltres. Us convidem a visitar-lo virtualment a la web del projecte: “El poder dels símbols”.

Aquesta vegada, el projecte se centra en la reflexió sobre el procés de creació i d’interpretació de les formes visuals “significatives”.

Formalització d’imatges significatives (L’autor)

Una de les tesis del projecte és “definir” en què consisteix això tan misteriós que és “crear” una imatge. Partim de la idea que crear una imatge consisteix a “trobar” una FORMA. No una forma qualsevol sinó una formalització d’una idea. És a dir, que sigui capaç de fer visible la idea de la qual ha sorgit. Entès així, l’acte de crear esdevé un acte de formalitzar.

Formalitzar, doncs, és el procés de fusionar dos mons. Per una banda el món “invisible-intangible” de les idees, emocions, sentiments, impulsos o qualsevol altra variant que sigui prou important (significativa) per a nosaltres com per a voler-la exterioritzar i poder interactuar amb ella, així com per a compartir-la amb altres persones.

Per altra banda, el món “visible” de les formes. Des del moment que sentim l’impuls d’exterioritzar quelcom, comença el complex procés de recerca d’una solució formal que, per se, transmeti la intensitat significativa de l’impuls original.

En termes junguians, diríem que estem canalitzant la nostra energia psíquica (impuls d’origen) mitjançant un procés de formalització (creació). En el procés, “sensibilitzem” el suport visual allà on actuem i de la manera en què ho fem. La forma resultant estarà carregada d’aquesta energia psíquica i, per tant, serà significativa, almenys per a l’autor.

Des d’aquesta perspectiva, crear una imatge es converteix en un procés de presa de consciència per part de l’autor de les seves pròpies preocupacions, idees, impulsos, etc. I el doble procés de formalització i el de la interacció posterior com a espectador de la seva pròpia imatge té multitud de repercussions com a impacte “psíquic” (no només racional). Per tant, no és quelcom que puguem explicar de manera precisa amb paraules perquè ens interpel·la a un nivell molt més profund i que no controlem ni podem abastar plenament. Precisament, aquesta és la raó de ser de la pròpia imatge: és una mena de “vehicle” vers nosaltres mateixos per a conèixer-nos millor i, alhora, orientar-nos en el món.

Els elements que tenim al nostre abast per al procés creatiu (formalitzador) són molt diversos. Per una banda, el llenguatge visual en si ens ofereix les diverses capacitats expressives-significatives dels elements visuals (punt, línia, pla, volum, espai, forma, color, llum, textura, interaccions entre formes-com la transparència-, textura, tècnica, posició, direcció, grandària, ritme i composició).

Per altra banda, el joc retòric dels recursos del llenguatge simbòlic com la metàfora, la metonímia, l’el·lipsi, etc.

Amb cadascun d’aquests recursos, l’autor configura una part de la forma que apunta en alguna direcció universalment significativa i que és “tenyida” per la interpretació individual per part de l’espectador depenent d’allò que la interacció amb la imatge “desperti” a la seva psique (associacions emocionals, vivencials, culturals, idees, etc). De manera que un element formal emprat amb una intenció més o menys conscient per part de l’autor pot tenir interpretacions molt diferents per a cada persona individual que la interpreti. En gran mesura, interpretar una imatge és projectar la nostra psique en ella.

A tall d’exemple, si utilitzem el recurs dels graus de transparència en la interacció entre alguns elements de la imatge, estem duent la imatge vers un món més lleuger, més desmaterialitzat. Algunes persones podran interpretar-ho com a món més espiritualitzat, o més mental, o més “sensible”. D’altres hi podran associar records de vivències seves o d’altres imatges que tenen implicacions emocionals i/o intel·lectuals específiques per a elles. Però sempre hi serà la tendència universal de la desmaterialització, signifiqui allò que signifiqui per a cadascun de nosaltres.

La recepció de la imatge significativa (l’espectador)

Una altra de les tesis del projecte és la concepció de la forma significativa com a símbol, com a forma oberta. És a dir, que és susceptible d’interpretació diversa sense poder mai tancar-la a una lectura unidireccional. Podem dir que una forma simbòlica és aquella que no esgota mai la seva capacitat de “despertar” en els espectadors reaccions de la seva psique que, per alguna raó, perceben com a importants. D’aquí el títol El poder dels símbols.

En comparació, el signe és una forma tancada. És a dir, d’interpretació tancada, unívoca. Aquestes formes són les que fan viable una comunicació precisa entre humans, com els codis de qualsevol mena.

Una forma oberta (símbol) pot fer servir signes. Fins i tot pot fer-ho utilitzant-los de manera unívoca, però sempre hi ha haurà en algun element del símbol la voluntat d’una mirada més profunda i oberta.

El poder dels símbols

En definitiva, aquest projecte planteja a cada alumne que experimenti el complex procés de prendre consciència de l’impuls que ha sorgit dins seu i del qual “se n’ha adonat” que és el nucli significatiu en què vol aprofundir mitjançant el procés de creació; seguir un procés de formalització tutoritzat pels professors, amb recursos tant de l’art contemporani com del fons d’Art Medieval i Modern del MNAC; prendre consciència de la gran diversitat d’interpretacions que la seva imatge “simbòlica” genera en altres espectadors.

El poder dels símbols – Miniguia de comunicaciogpv

 




“Cossos de tinta”

A dibuix artístic de 1 r de batxillerat, un cop interioritzada la complexitat anatòmica de la figura humana, ens llancem a experimentar amb la tinta xinesa per a copsar en un minut l’essència del moviment que ens proposa el model.

La tinta ens permet crear taques que creixen sobre el paper de manera orgànica. A partir d’una zona central, movem el pinzell carregat de tinta i el desplacem per a estendre la taca i crear les extremitats i el cap.

Els referents que hem seguit són les aquarel.les de Rodin i dibuixos de Matisse (gouaches retallats), dibuixos de Mali de Miquel Barceló.

“Cossos de Tinta” Batx1 Dibuix artístic de comunicaciogpv



Sortida a Roma

Dijous 6 de febrer, els alumnes d’art de 2n de Batxillerat de les escoles de Badalona i d’Esplugues vam fer una sortida molt especial. Vam fer una magnífica passejada de 16 km per la ciutat de Roma! I tot en un sol dia!

Ja fa més de 12 anys que les escoles de la Fundació Pere Vergès organitzem aquesta activitat tan bonica. Es una gran oportunitat per a consolidar de manera vivencial molts dels aprenentatges que hem fet al llarg de 1r i 2n de batxillerat en les matèries d’Història de l’art i d’Història i fonaments de les arts. En un sol dia viatgem en el temps i en l’espai i ens endinsem en els universos del Barroc de Caravaggio, Bernini i Borromini, en el Renaixement de Miquel Angel, el Manierisme de Giacomo della Porta i Maderno així com en el de l’antiga Roma republicana i imperial.

Així com els guanyadors del Premi de Roma de l’Acadèmia de Belles arts de París viatjaven a la ciutat eterna per aprendre el llenguatge dels clàssics, nosaltres vam també visitar els seus tresors amb la ment i la sensibilitat ben oberts, no per a construir un nou academicisme, sinó per tractar d’entendre les idees d’aquells creadors i els recursos en l’ús del llenguatge visual per a fer-les visibles.
Des de la voluntat de fer creïble l’espiritualitat intensament mística dels artistes barrocs, mitjançant una escenificació corpòria de l’excitació de l’ànima, a la colossal estabilitat de la mare Roma gràcies al pare protector del poble romà: l’emperador.

Havent dormit poc i molt cansats però feliços, tornem amb una barreja d’emocions i d’idees. Cada moment històric ha trobat i troba la seva manera d’explicar-se a si mateix. Avui tenim la sort de poder llegir els moments passats. Desitgem que també nosaltres tinguem la inspiració per a poder donar forma visible a les nostres pròpies idees, almenys per a ser-ne conscients i poder ser, així, una mica més savis.




Transformació d’una obra constructivista

A Història i Fonaments de les Arts de 2n de batx, hem transformat una obra de l’artista constructivista rus El Lissitzky en una escultura.

L’obra tractada és en realitat un pòster de propaganda bolxevic de l’any 1919 durant la guerra civil.

El treball ha consistit en identificar els recursos formals característics d’aquest moviment artístic i aplicar-los a l’espai tridimensional. Les formes i textures tècniques de la indústria expressen el somni de construir una societat nova i millor mitjançant el comunisme i el progrés tecnològic. La llibertat compositiva és, segurament, la millor expressió de la bellesa d’aquest somni.

Constructivisme BATX2 de comunicaciogpv



Sortida a la Pedrera

Dimarts 29 d’octubre, els alumnes d’Història i fonaments de les arts de 1r i 2n de Batxillerat artístic i els d’Història de l’art de 2n de Batxillerat vam fer una visita doble: per una banda, l’exposició del videoartista americà Bill Viola i per l’altra, l’edifici de la Pedrera de Barcelona de l’arquitecte modernista Antoni Gaudí.

Malgrat aquests dos artistes utilitzen llenguatges diferents, el vídeo i l’arquitectura, comparteixen alguns elements importants. El més significatiu és la dimensió espiritual de les seves obres. Gaudí va donar forma a l’edifici de la Pedrera mogut per una profunda religiositat catòlica. Viola crea les seves obres sense adscriure’s a una fe concreta. Fusiona elements de religions orientals i occidentals tot cercant allò més essencial de la naturalesa humana. Per a ell, l’espiritualitat és una realitat humana fonamental que cal cercar i reconèixer a cada instant de la nostra existència. Per aconseguir-ho, fa gravacions videogràfiques d’alta resolució de persones que estan vivint emocions concretes o escenificant accions de gran poder simbòlic com travessar umbrals o trobades entre persones. L’espectador, en contemplar-les, reacciona emocionalment cosa que Viola espera que desencadeni un procés de reflexió sobre els aspectes més essencials de la vida com són la mort, el patiment, el temps interior respecte el temps exterior i l’ànima.

Tots dos autors prenen la natura com a font d’inspiració i camp de treball. Gaudí des d’una perspectiva racionalista, identificant estructures i patrons geomètrics que li permetien donar forma als espais que volia crear. Viola per l’observació minuciosa del cos humà com a via per acostar-se al món interior de les persones.

 




Grisos

Els alumnes de 1r de batxillerat a Dibuix Artístic experimentem els conceptes de posar (sumar) i treure (restar) i les seves possibilitats compositives i rítmiques. Limitant-nos a l’ús del grafit, juguem a “despertar” la textura del suport, en aquest cas paper, tot estenent el pigment per la superfície. Un cop creat aquest territori, intervenim dibuixant amb la goma, restant. Ho fem de manera gestual i també utilitzant plantilles. Juguem a superposar formes i graus de grisos. Aconseguim així efectes de certa profunditat.

Aquestes experiències tenen un paral·lelisme amb els experiments que Man Ray i Laszlo Moholy-Nagy van fer amb la fotografia durant la dècada dels anys vint del segle XX, anomenats rayogrames i solaritzacions.