image_print
General

Hem visitat el conjunt urbanístic i arquitectònic de l‘Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Aquest fragment de ciutat és avui dia la Plaça Espanya i l’eix del Passeig de Maria Cristina.

El 20 de maig de 1929 es va inaugurar el recinte firal a Barcelona sense sospitar que pocs mesos després esclataria una de les pitjors crisis econòmiques i socials del món contemporani: a finals d’octubre es va produir el crac borsari a Nova York. A casa nostra, aquest fet va implicar el pas de la dictadura de Primo de Rivera i la monarquia d’Alfons XIII a l’inici de la Segona República Espanyola.

Però al maig del 1929, a Barcelona es van trobar tots els països occidentals desenvolupats mostrant les seves cultures i productes industrials. Entre ells, Alemanya. Aquest darrer país havia tingut també la seva evolució en perdre la Primera Guerra Mundial al 1918: de l’Imperi Germànic va passar a la República de Weimar. Tot i la duríssima crisi de postguerra, Alemanya havia començat a recuperar-se i a encarar el futur amb optimisme. Fruit d’aquest esforç va resultar el Pavelló alemany que va construir per l’Exposició l’arquitecte Mies Van der Rohe. Tenim l’enorme sort de gaudir-lo avui dins del recinte firal. Amb aquell edifici petit i discret, Mies va donar a conèixer al món sencer el nou llenguatge de l’arquitectura contemporània. Un llenguatge propi del seu temps i que era capaç de combinar l’exigència racionalista de l’estructura metàl·lica i del vidre amb el poder expressiu dels materials nobles com el marbre travertí o l’ònix i de la natura mateixa, present en la vegetació i en les superfícies d’aigua.

En complet contrast amb la voluntat alemanya de projectar una imatge de modernitat, progrés, cultura i poètica, el Palau Nacional del recinte firal va donar forma als principis més conservadors de la monarquia espanyola. Per això va utilitzar una combinació d’estils historicistes tot configurant una mena d’escenografia ampul·losa i grandiloqüent. Avui en dia, però, aquest edifici acull una de les col·leccions d’art més importants del món: l’MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya).

Nosaltres hi hem entrat per a visitar la col·lecció d’Art Modern, és a dir, s XIX i XX. Entre les seves obres hem pogut gaudir de diverses peces del temari de la nostra matèria i de l’examen de Selectivitat: Marià Fortuny, Miquel Blay, Auguste Rodin, Leandre Cristòfol i Mies Van der Rohe. Hem fet un meravellós viatge que s’inicia a l’entorn dels pintors i escultors de la segona meitat del segle XIX, la seva imatge, la seva formació, els seus clients burgesos i sobretot el seu taller, el lloc quasi màgic, escenari de les seves creacions. En un segon àmbit, hem vist com els artistes reflectien una altra visió de la societat del seu temps, més desfavorida. Paral·lelament, la influència de les cultures islàmiques i nipona així com la relació amb la fotografia van suposar un impuls enèrgic vers l’experimentació del llenguatge visual cosa que va donar lloc a les avantguardes del segle XX. Finalment, els conflictes bèl·lics de la Guerra Civil Espanyola i de la Segona Guerra Mundial van marcar un estat anímic a la recerca d’allò salvable de la civilització occidental per a poder fer un possible un “tornar a començar”. És l’entorn en què es van desenvolupar les darreres obres de la col·lecció, especialment les de l’Informalisme.

General

Amb els alumnes de 3r de primària, dins del Projecte Integrat 3.3 Carnaval FM, hem viatjat de ràdio en ràdio buscant quines músiques s’escolten per tot el planeta i les hem pintat tot movent-nos al seu ritme.

Hem viatjat a la Xina, l’Aràbia Saudita, Nova York, Mongòlia, París, un petit poble del Brasil, Nova Zelanda, Londres, el Marroc i molts indrets més…
Hem descobert quines son les zones menys poblades del planeta perquè no hi havia cap emissora per sintonitzar. Al desert del Sàhara o a l’Antàrtida no hi hem trobat cap emissora, en canvi a les grans ciutats n’hi havia moltíssimes!

Hem après a pintar el que no es veu: la música. I l’hem pintat amb cera blanca sobre paper blanc. Gairebé imperceptible. Però quan hi hem posat l’aquarel·la a sobre han anat apareixent els nostres traços fets a partir dels moviments del nostre propi cos al paper.

Sabeu per què passa?

L’aquarel·la és aquosa i la cera, tot el contrari, greixosa. Heu fet mai l’experiment de barrejar aigua i oli en un got? Doncs amb l’aquarel·la i la cera passa exactament el mateix, es repelen i, per tant, no es barregen.

Ha estat una experiència divertida i molt creativa! Trobareu els murals exposats al menjador de l’escola. I podeu veure més imatges d’aquesta i altres activitats al bloc de l’Aula de Plàstica!